El cost real a retallar de La Casa de Sa Majestat el Rei (30 milions d'euros)

És cert que una cosa és el que faci un gendre, i una altra, el que al sogre puguem atribuir-li. És cert que no és necessàriament una lògica de vasos comunicants com deia algú avui. Però el que si que és cert és que la poca transparència i el tràfic d'influències ha estat determinant en els negocis que hagi pogut tirar endavant el Sr. Undargarín, gendre del Rei Joan Carles. Més enllà de que siguin més o menys clars i nets els negocis, una primera conclusió de tot plegat és que ser gendre d' algú, és una bona tarja de visita per qualsevol botiga de betes i fils.

Dit això, mentre l' ex-jugador del magnífic dream team d' handbol del FC Barcelona passa el calvari de rigor, si que convé recordar el cost indecent que té una institució poc representativa i democràtica com és la Casa Reial espanyola, poc amollada als sistemes de política moderna.

És per això que recupero un extracte d'una blocada que ja vaig fer fa uns mesos sobre el cost del que en aquell moment anomenava com el polític millor pagat de l' Estat; el rei d' Espanya.

Sobre la condició de polític del Rei, pels menys avesats a aquestes qüestions, cal dir que l’article 56 de la Constitució espanyola de 1978 estableix que el Rei és el Cap de l’ Estat, i d’ entre les atribucions que li atorga l’article 62, trobem funcions eminentment polítiques, com són sancionar i promulgar lleis. El Rei doncs, ja no ho és per atribució divina, ni per terratinent o dominador dels exèrcits com antigament passava. Ho és perquè una norma jurídica li reconeix, però a més, li atorga els poders, en clau d’ organització política.

Aquest any 2011, la Casa del Rei, va rebre una assignació econòmica de 8,4 milions d’euros. Cal tenir en compte que, a aquesta assignació en forma de salari, se li ha d’afegir despeses diverses amb càrrec als pressupostos generals de l’Estat, com ara la seguretat, personal civil al servei del Rei – si amigues i amics, li paguen, a més de les despeses, els servents -, o desplaçaments a l’estranger, que abona el Ministeri d’Assumptes Exteriors, o fins i tot, els 60 vehicles oficials de que disposa, que es consideren inclosos dins del Parc Mòbil de l’ Estat i s’inclou dins del pressupost del Ministeri d’Hisenda.

Amb tot, la despesa de la casa del Rei pot estar al voltant dels 30 milions d’euros per any, salari, digne de marajà. Aquesta assignació està blindada constitucionalment també, atès que l’article 65, estableix que el Rei rebrà una quantitat global que ell distribuirà lliurement pel sosteniment de la seva família i la seva casa. Dit d’altra forma, la prole té el plat a taula abans d’arribar perquè entre tots li haurem de posar perquè així ho diu la Carta Magna.

Més enllà de que per republicà no crec en aquesta institució, en hores de penúries, encara hi puc creure menys. Però a més, i ara més que mai, la transparència ha de ser no només una mesura estètica, sinó una obligació i per tota la despesa que se li pot atribuir, directa i indirectament. Però sobretot, és un bon moment per aplicar una bona tisorada al dispendi injustificat. Si retallem sanitat, recerca, ensenyament o televisió, perquè no hem de retallar en una cosa tant poc útil per la majoria com la Casa del Rei ?

En defensa de la Ministra Fornero. Jo també he plorat, i què ?

Moltes vegades atribuïm el plor d’una persona a les seves febleses. Massa sovint, sota un prisma excessivament masculinitzador de la realitat que ens envolta, pensem que el plorar ens fa menys dignes de la nostra enteresa, i sobretot, entre els mascles de dits o els de fets. El plor s’associa a sensibilitat, una qualitat per pocs, i defecte per molts, i que alguns pensen que s’ha d’eradicar del món dels perfectes.

Plorar d’emoció o de tristesa, és però, un signe de transparència externa amb els nostres sentiments més interns. Emoció, alegria, tristor, impotència, excés de pressió, i tot un seguit de sentiments que sovint tenim massa interioritzats i que hem après a contenir sota el risc de mostrar-nos massa febles o vulnerables als demés. Sota el temor de que mostrar feblesa pot comportar ser classificat entre els poc aptes, ser condemnat al mon dels dèbils, que no és el del despotisme de les emocions que governa el món, a les organitzacions, al carrer. La única emoció vàlida, i ja ho deia Marx en altres paraules, és el crit al futbol o l’improperi a altri.

No estic d’acord amb les decisions que ha pres la Ministra, o segurament, que li han fet prendre. Soc més dels que aposten per una millor fiscalitat i estalviar en altres partides. Per aquesta economista i docent italiana, de 63 anys, i Presidenta del CERP, un think tank europeu sobre Estat de Benestar, les mesures que va anunciar ahir han estat, de ben segur, un petit drama personal, un dilema, entre el bé i el mal, entre allò que correspon i allò que caldria, entre la responsabilitat i la sensibilitat, entre el que demana el país o el que necessiten els seus ciutadans. Si, és cert que forma part de la seva feina, és una politècnica d’un govern transitori de tècnics, però això no treu que estigui comunicant decisions que afectaran a les properes generacions d’italians d’una forma molt severa, i que això, l’alteri.

Els que algun cop heu hagut de decidir entre el col·lectiu o els individus, des de la confrontació d’interessos derivats de la responsabilitat que exerciu i els que es deriven de la vostra moral personal, sabeu del que us parlo. El conflicte intern del que ha de decidir. És com una sensació de calfred que es belluga amunt i avall, que et fa desvetllar-te a mitja nit, que altera la respiració per uns instants. També amb una cremor al pit. Que després destil·la en determinació i obstinació cap un costat i cap a l’altre. Després un vertigen immens. A voltes son uns instants. A voltes son unes hores. A voltes, uns dies. A voltes, qui ho sap, tot una vida.

És innegable que això genera una tensió continguda, que costa de controlar. Genera que es desestabilitzin les emocions de la persona. Hi ha qui està tant acostumat a viure en aquest context, que enganya les emocions i tensions internes al refugi d’una falsa fredor, que també sovint, traeix quan un menys ho espera. No és una anarquia, és només una contenció de forces que, tard o d’hora, acaben trencant els descosits de qualsevol frontispici de marbre fred.

I si algú de vosaltres no ha plorat mai, que s’ho faci mirar. Si algú de vosaltres ha perdut el gust per exterioritzar les emocions, és que aquest món estrany en el que ens hem posat d’acord que s’ha de viure, se l’hi ha menjat el cor. Com també, si algú qüestiona la vàlua o credibilitat de la Ministra italiana Fornero després de les llàgrimes que ahir va vessar – i cito expressament en Jordi Basté de qui no comparteixo en absolut la seva crònica d’avui al respecte -, és que aquest món estrany ens fa ser desconsiderats. El seu plor no li treu ni rigor ni seriositat, expressa un dolor sincer.

En fi, amigues i amics, no sé si ploro molt o poc, però em considero igual de digne que qualsevol altra persona que no ho faci. I més enllà de que la decisió presa per l’ Elsa Fornero, una persona, siguin encertades o no – que ja us dic que no comparteixo ni de bon tros -, el que si que se segur és que el seu plor, la dignifica com a persona, la fa humana en un moment on la política és percebuda com a tot el contrari, i per descomptat, li dona el mateix crèdit professional i polític que abans de vessar la primera gota del llagrimall.

I si matisem el concepte de justícia social ?

I si matisem el concepte de justícia social ?

Hi ha qui diu que la política moderna ha abandonat els pols. Hi ha qui diu que ja no es pot parlar d’esquerres i dretes, que s’ha de parlar d’altres esquemes. Mentre que els que en sabeu ens instruïu en els nous esquemes i pols, si que tal vegada tenen raó, com a mínim, en que hi ha determinats valors que progressivament anem fent del calaix comú, tants els conservadors com progressistes, tant d’esquerres com de dretes, tant de centre com sobiranistes - siguin sobiranistes catalans o espanyols, que de tot hi ha -.

I mentre descobrim i ens instruïm en la nova política dels valors doncs, deixeu-me que us proposi una reflexió per aquells que feu servir el concepte de justícia social des d’un òptica d’esquerra – i si, també, d’esquerra nacional -.

Si bé aquest concepte que apareix a mitjans del segle XIX, neix per explicar les situacions de desigualtat social d’aleshores, intentant explicar la necessària igualtat entre persones, amb instruments públics i privats de suport als més desafavorits – en termes econòmics i d’accés als drets -, va perdent vigor el seu sentit inicial en relació directament proporcional que el nivell de vida dels països s’incrementa.

El concepte de justícia social és cada cop més a prop del concepte de justícia commutativa, aquella que es produeix entre iguals. De fet, si ens ho preguntéssim, segurament diríem que és de justícia social que els partits del Barça siguin en obert. O que és de justícia social que ens venguin un bitllet de tren en català. O que és de justícia social que puguem opinar lliurement en una reunió de veïns d’escala. O qui sap, potser alguns de vosaltres penseu que seria de justícia social que alguns que reben ajuts no els rebessin. De fet, el concepte en clau política, s’ utilitza com a valor en positiu a tots els discursos polítics, tant de dretes com d’esquerres - des de Duran a Cayo Lara en parlen, passant per Rajoy, Rubalcaba, Rivera, etc -. Dit d’altra forma, mentre que el concepte de justícia social va ser un concepte defensat per la socialdemocràcia arreu del món per assolir el poder en un determinat moment – Blair, Schroeder, Jospin, i també Clinton -, la dificultat en concretar el concepte en l’acció política ha portat a difuminar el sentit del que inicialment es pretenia.

Dit d’altra forma, el concepte de justícia social, ha deixat de ser una marca pròpia del progressisme, i alhora, ha deixat de ser un element que defineixi clarament els postulats polítics. Per això convé encunyar nous conceptes pels nous temps, o bé, matisar els conceptes dels que ens proveïm quan parlem.

Diu el professor Wolfwang Merkel, que els governs socialdemòcrates que aspirin a la justícia social han de tenir cinc prioritats fonamentals. L’eradicació de la pobresa. Accés universal a l’educació i formació continua de la màxima qualitat. Lliure participació de les persones al mercat de treball amb independència de la seva capacitació. L’activació social de la protecció d’una vida digna. I per últim, i la limitació de les desigualtats entre ingressos i propietats si això obstaculitza algun dels anteriors quatre elements, o bé, si dificulta la cohesió social. També apunta que hi hauria d’haver un ordre jeràrquic entre ells, de tal forma, que si una escassetat de recursos no els fa possibles tots, s’hauria de prioritzar el seu desplegament amb aquest ordre també.

Estigueu o no d’acord amb la priorització i els factors, on potser en falten, en el que si que us proposo que ens hi posem és en que quan parlem de justícia social, si volem seguir apostant per una marca pròpia que distingeixi la socialdemocràcia, passem de l’ús del concepte de justícia social, al de justícia redistributiva, pel d’eradicació de les desigualtats socials, pel de “...”, és a dir, per aquell que s’apropi més als postulats que l’esquerra, socialdemocràcia o com ho vulgueu anomenar, en pugui distingir les seves finalitats.

I si, l’esquerra no ha de ser dogmàtica, ni tampoc amb els conceptes. No ser dogmàtica en els temps que corren, no pot voler dir altra cosa que, si cal, prioritzem, però prioritzar no vol dir renunciar, sinó actuar pas a pas. I començar per anar pas a pas, passa per definir les nostres finalitats i prioritats, i per tant, saber de què parlem.

I si, sobiranistes i/o independentistes de “pota negra”, eradicar la pobresa també vol dir, per descomptat, eradicar la pobresa territorial, que és a la que ens condemna Espanya !

Democràcia electrònica i vot electrònic

Avui hem fet eleccions sindicals virtuals amb sistema de vot electrònic a la UOC. Diumenge hi haurà eleccions estatals amb vots amb paper, en dues urnes – una amb llençols rosats -. Això em dona peu a parlar-vos de les noves democràcies.
Que les TIC i Internet han comportat la socialització del coneixement és un fet inqüestionable. És cert que a vegades podem patir d’ estrés d’informació, que pot comportar un punt de desinformació, però no ho és menys que tenint a cop-de-clic el 95 % del coneixement mundial, no es pot negar que s’ha democratitzat la cultura del saber. També és cert que hi ha bretxes digitals, barreres a determinades capes de la ciutadania o determinats racons de món, on aquesta explosió de riquesa cultural, coneixement i sinèrgies no arriba o li costa. Però també ho és que cada cop ho són menys i és més accessible a baix cost i en llocs més inhòspits. La tecnologia, la xarxa, les xarxes d’interacció social, doncs, són un instrument de riquesa cultural, però també de qualitat democràtica. Amb uns valors diferents, fins i tot menys material, i on es posa sovint en valor allò eteri, amb tot el que això comporta.
Malgrat sovint es vulgui fer veure el contrari, les noves tecnologies ens han fet interaccionar més entre nosaltres, ens fan estar molt més en contacte els uns amb els altres, de forma diferent, però en contacte en xarxes de persones. Trencar les barreres d’espai i temps per comunicar-nos o interactuar, és un gran instrument que potencia exponencialment el valor d’allò que fem, pensem o diem.
Una part de la nova democràcia seria aquesta capacitat de fer-nos saber les veritats i les vergonyes, les justícies i les injustícies, i les raons per decidir en un sentit o altre en allò que ens afecta. Per tant, aquella democràcia en que tenim més elements per decidir, per què aquests, els elements en forma d’impactes o informació, fins i tot, ens empaiten.
I tot això, en l’altra part, portat al terreny de la democràcia política a l’hora d’exercir el dret a vot, es diu vot electrònic o democràcia electrònica – i també e-vot -. Etimològicament en aquests termes s’hi contenen diferents formes d’exercir el ritus del vot de forma electrònica, amb targes perforades, màquines de vot i registre, DRE, i d’altres, però especialment, el vot per Internet. És a dir, aquella capacitat d’exercir el vot de forma telemàtica que en asincronia de temps i en un espai diferent, permet introduir el vot lliure, secret, el sufragi, en una urna virtual.
Té múltiples avantatges. De fet, tants com els que té qualsevol de les coses que fem telemàticament. Tants com en té qualsevol de les activitats de l’administració electrònica, l’accés a informació o l’adquisició de bens i serveis. Tants i tants. És cert que té detractors, crítics al voltant de la seguretat i les garanties. Es critica la vulnerabilitat a possibles fraus electorals – cada cop menys -. Es critica que les persones no podem avaluar la certesa del vot emès per la nostra màquina.
I en això, convindria posar les coses al seu lloc. Si ens permetem que la majoria de les nostres vides estiguin condicionades per les màquines, des de volar fins a l’enllumenat. Des dels semàfors als mitjans de transport. Des del cotxe a la producció de molts bens. En un món maquinitzat i informatitzat fins a les celles, qüestionar la simbiosi cada cop més estreta amb els nostres gadgets tecnològics és certament poc sostenible. Si que pot resultar molt llaminer adulterar un sistema de votació. Però és qüestió de posar-hi recursos i experts a pensar-hi en com garantir-hi la seguretat. Qüestió de recursos, i també, de voluntat.
Em temo que sovint és més qüestió de barreres culturals i de que la baixa participació afavoreix sempre als més poderosos, per tal que l’avenç en la democràcia moderna, l’electrònica, no sigui el que la societat reclama, i per convicció, el que la societat necessita. O és que algú dubte que si diumenge es permetés el vot telemàtic s’incrementaria la participació ?
A l’estudi desenvolupat pel Competence Center for Electronic Voting and Participation d’Àustria, s’analitzen les variables de tot tipus que afecten al vot electrònic, i des d’on s’elabora també el mapa de classificació de l’ ús d’aquest instrument. Espanya els dels països on es té planificat el vot electrònic i on s’han fet proves no vinculants de vot. N’hi ha on no hi ha hagut cap experiència, on n’hi ha hagut de vinculants, amb èxit, i d’altres on s’ha aturat el sistema. Entre els països més agosarats, trobem Suïssa, Àustria, Regne Unit, Estònia, Canadà, França, Austràlia i Japó.
A Catalunya s’han fet ja diferents proves, i la nostra, a la UOC, n’ és un exemple, amb un intent d’avançar en la matèria. Alguns col•legis professionals, els mateixos Mossos d’Esquadra al Consell de la Policia, i d’altres Universitats. També s’han fet proves pilot, com el referèndum del Tractat a la UE al 2005, o el vot de 23.000 catalans a l’estranger a les eleccions del 2003. Però hi falta una empenta més. Amb poca inversió més, amb poques proves pilots més, es pot aconseguir uns sistemes que apropin la democràcia als nous temps.
Diumenge esmerçarem recursos en paperetes, en impressió, després s’hauran de traslladar o reciclar les sobrants. Perdrem temps fent recomptes imperfectes, desplegant llençols rosats – les impresentables paperetes del senat -. Però el més important, és que malversarem una nova oportunitat per apostar per la nova realitat que condiciona els nostres temps. No us vull fer dentetes, però avui he votat, gustosament i amb convenciment, des del GalaxyTab

Sobre els programes electorals. I tant que es llegeixen!

Sobre els programes electorals. I tant que es llegeixen!

En el cara a cara per les eleccions #20n d’aquesta setmana, etiquetat a twitter com #rubajoy majoritàriament, es va suscitar a la xarxa un debat sorneguer i distret al voltant dels programes electorals i la seva utilitat.

La problemàtica va venir donada per la insistent retòrica de Rubalcaba de formular preguntes sobre el programa, i perquè segur estava de que Rajoy, amb fama de poc llegidor, segurament no en sabria la resposta. Si bé Rajoy no en va ser captiu del tot, entre ambdós, varen portar a l’ordre del dia els programes electorals, la meva passió. Si, ho sentiu bé, la meva passió.

Reconec una cosa abans de tot. Soc d’aquelles persones grises i estranyes que ha participat activament com a relator, redactor, ideòleg, instigador, i tot el que vulgueu de programes electorals. Estatals, nacionals, europees, municipals. De fet, el meu primer programa electoral el vaig fer quan volia ser delegat de classe a primer de bàsica - l’ antiga EGB pels arqueòlegs -. La posada de llarg, en unes municipals del poble, en plena adolescència, tot participant de la tradició política del pare.

El programa electoral, com a font d’informació per l’electorat, és cert que ha perdut la seva essència. De fet, en general, l’excés d’informació fa que molta de les coses que s’escriuen, no les llegeixi ningú – o no és cert que algunes piulades ja no les acabeu de llegir ? -. De fet, potser aquesta blocada només la llegirà un percentatge petit de la gent que hi arribi. Tots plegats preferim anar a les conclusions, resums, idees força i altres brevetats que ens ajuden a gestionar millor el temps i l’ensopiment que pot comportar llegir un document de centenars i centenars de pàgines.

No només això, sinó que quan s’ha intentat fer programes interactius, l’èxit ha estat sovint limitat. Prova de la visió negativa que les persones en tenim sobre les declaracions de principis, gairebé de tómbola que hi poden ser escrites.

Ara bé, passat d’aquesta visió més buida dels programes electorals, us haig de dir que l’experiència dels darrers anys em diu que els programes son essencials en l’acció política i el dia a dia dels aforaments de representació. Com a mínim del partit en el que jo he exercit responsabilitats fins aquest estiu. No recordo haver fet cap posicionament polític fora de les previsions dels programes electorals que havíem aprovat anteriorment en assemblea. I de fet, si ens centrem en el cas del Congrés, els diputats no han fet posicionaments aliens a les previsions programàtiques. I no només això, sinó que a més, resulten ser sovint una font inspiradora en la vida política, ja que contenen informació essencial per ajudar a definir la opinió dels grups parlamentaris en cas de dubte.

Per tant, i per aquesta raó, perquè son un full de ruta i una font d’inspiració, malgrat no els llegim, els programes electorals els llegeixen els gestors de les idees d’alguns partits polítics, els càrrecs electes i orgànics, els representats. Almenys en la realitat on jo he viscut, els programes son declaracions de principis en les que es sustenta la coherència política, orgànica i el compromís amb les idees que una formació representa.

Si, potser si que també li dono un valor sentimental incalculable als programes. Jo que intento creure’m les idees, als programes electorals he abocat tot un munt d’il·lusions i emocions tant o més nombroses que la seva extensió en nombre de pàgines. I en aquest sentit, als programes, a vegades, hi ha pura poesia. Titlleu-me d'idealista, de somniador, però qui no somnia alguna vegada una realitat millor, difícilment podrà canviar la que viu.

Si heu arribat fins aquí, gràcies per llegir-me !

L' Estat de Benestar ha mort. Parlem de drets socials ?

Estat de benestar ha mort. Parlem de drets socials ?

Que haguem estat espectadors d’un desballestament sense precedents a la història moderna dels drets socials individuals i col·lectius en els darrers anys, ens dona una perspectiva de l’ abans i el després de la qüestió. Retallades en pensions, en drets laborals, en coses tant de primera mà com educació o salut, ens fa tocar a tots, en major o menor mesura, la crua realitat de les societats anomenades benestants, que a voltes, potser, no ho son tant. Els retalls socials faran ressorgir el quart mont, aquell de la marginació, que germina al voltant de la falsa opulència dels països desenvolupats - si, òbviament, tant de bò m'equivoqui -.

El paradigma de l’Estat del Benestar, ha mort. La idea, construcció i concepte, ja no ens serveix.

Faré una derivada conceptual, sense rigor i potser més des de les sensacions, de la qüestió, i que fa uns dies que ens volta pel cap a uns quants. L’estat del benestar, Welfare State, és en terminologia 2.0 (cito la Wiquipèdia doncs), una combinació entre democràcia, benestar i capitalisme, i es tractaria de la confluència d’un conjunt de polítiques consistents en la implantació d’una sèrie de serveis socials amb caràcter més o menys universal que tenen com a finalitat garantir unes dignes condicions de vida de la població, amb tendència a reduir les desigualtats, garantint l’estat l’accés a serveis considerats de primera necessitat com ensenyament, salut, subsidis i prestacions diversos, i la protecció de les situacions d’inactivitat en general. L’Estat de Benestar, com a concepte econòmic, o polític, comença a aparèixer amb la gènesi dels primers sistemes públics de protecció social, i mutualismes, a Europa, a l’ Alemanya de Bismark, estenent-se cap als països escandinaus – que durant dècades han estat el mirall del món en aquesta qüestió -, i seguits per l’aparició dels models anglosaxons a l’estil de l’ implantat per Beveridge i el laborisme a l’Anglaterra dels 40.

Aquest model de societat, a cavall doncs del model capitalista i la democràcia, ha cruixit, li ha fallat el pistó, i està avesat al més rotund fracàs com a model. Entre d’altres coses, perquè no s’ha sabut posar límit a l’exercici de la democràcia dels poderosos rics i especuladors - vestits de banquers, financers, o qui sigui - en la construcció del model, ni en la democratització de l’accés a la riquesa. Però sobretot, i que ningú ens vengui gat per llebre, i que ningú us faci callar amb amb falses interpretacions, en alguns llocs ha fallat el model, no perquè haguem viscut per sobre de les possibilitats o haguem pagat més pirmis del compte, sinó per no haver assegurat les fonts d’ingressos i no haver construït un model productiu que ho fos sense dependre de decorats de cartó pedra. Els drets dels que ens estan desposseint, en els hem guanyat a pols, amb sang, suor i llàgrimes al llarg de la història, i no en son el problema. Garantir els ingressos per mitjà de fórmules més sostenibles i per mitjà de la fiscalitat era el gran repte, i òbviament, ho segueix essent. I aquí està la farsa. En drets, ningú s'ha excedit. En ingressos, ens hem fet la trampa. la falsedat dels impostos patrimonials, el frau, basar-nos en totxos en lloc de cervells. vaja, tot un seguit de despropòsits però per la partida d'ingressos, no de la de despeses ni de la inversió en societat.

En tot cas, a la nova era de la reconstrucció de les societats equitatives que ens espera, i de la que ha de veure l’esquerra moderna, no podem parlar ja d’estats del benestar, terme estrictament economicista i generalista que ha fracassat, sinó que ho hem de fer de la dotació de drets socials i de ciutadania. El futur ens ha de permetre desdibuixar el fals mite i parlar més d’allò que la gent necessita; garanties i drets. Construir societats justes on les desigualtats no hi tenen cabuda, on els drets socials es composen dels estrictament erradicadors de la pobresa i de les necessitats, però també, dels drets de ciutadania que afecten a alguns col·lectius amb els que a partir de la diversitat expliquem la riquesa de les nostres societats – llibertat sexual, religiosa i culte, etc-.

I no només per aquesta vessant més conceptual, sinó perquè la democràcia capitalista en la que pivotava l'estat del benestar ha fet figa. Les democràcies economicistes de les que venim ens han ensorrat. La democràcia política perd força i credibilitat a Europa. Alguns no tenim ni el dret a decidir, altres fan referendums interruptus. La democràcia al poder dels mercats, ho és menys.

I per últim, per aquells que no tenim estat, com podem parlar d’Estat del Benestar sinó en tenim ?

El nou escenari de l’esquerra és doncs el de la lluita pels drets socials i de ciutadania, els drets de les persones de les societats modernes que a voltes d’aquests drets, es fan lliures individual i col·lectivament. Lluitem pels drets a l’educació, salut, salari social, laïcitat, pel dret al nom.

L’estat de benestar ha mort, Visca la societat dels drets ! Visca els drets socials que ens fan lliures !

A voltes sobre el Referendum Grec

Per Àngels Cabases, Ignasi Llorente, i Josep Ginesta

La UE ha actuat tard i malament amb la qüestió del deute grec. Moltes eren les veus de les crítiques condicions del deute de molts països, i no ha estat fins que els mercats se n’han aprofitat i han posat l’ ai al cor que han decidit actuar.

Els límits entre la sobirania pròpia dels estats i la sobirania compartida fruit d’una unitat com la UE o altres aforaments internacionals, som a vegades, poc clars, i en política econòmica, en la intervenció sobre quines i quantes mesures cal aplicar, i el seu calat a cada país en risc, en son un clar exemple. El pla de rescat grec, clarament ha posat de manifest alguns dels problemes que ja es van anunciar sobre la integració monetària europea, separar la política monetària de la fiscal ens ha portat a no tenir una veritable UE, amb un model de governança clar. Tothom s’ha de prémer el cinturó. Tothom ha d’aplicar l’austeritat o la intel·ligència en les seves partides de despesa. Tothom ha de ser capaç de falcar la seva economia de forma conseqüent i solidària, de forma que el temut efecte dominó, o el castell de naips, faci que tot el sistema caigui – no que estigui en perill, que això, ja hi és -.

Però aquestes urgències, aquestes obligacions nacionals que tenen a veure, en part, amb la responsabilitat transnacional també, no poden anar contra la democràcia interna dels estats, contra el seu dret a decidir, contra la transparència i claredat de tot allò que es fa. Convé donar la paraula als pobles, ni que sigui per fer caure als governants que no han sabut endreçar la seva economia o que han actuat irresponsablement.

Tot és molt complex de comprendre, les connexions, els efectes dels moviments interns en clau internacional, les dades, els mercats, però a l’era del coneixement i de la informació, pretendre coartar la llibertat de decidir sota el prisma de que la gent no hi entén i que serà manipulada, és una excusa, en alguns casos, de malpagador. Qui té por de ser transparent i clar, qui té por d’explicar la seva gestió ? Com s’ha gestat la gènesi de les darreres revolucions i moviments socials sinó a partir de fer córrer la informació ? Ans al contrari, convé un canvi de paradigma en l’exercici de la democràcia als estats, i el cas Grec, malgrat les urgències que imperen ara mateix, és un cas en que es posa tota la carn a la graella. Que els Grecs puguin decidir, si volen pena de mort o missió suïcida, és una opció socialment sostenible.

En el fons, es tant com dir que és millor una democràcia i el dret a decidir amb totes les seves imperfeccions, però que parteix de la necessitat de fer palès la participació dels individus en els seus designis més importants, que el paternalisme que si que pot ser imperiosament manipulador, per captiu d’uns mercats cada cop més poderosos, més capriciosos, o de governants que poden actuar als dictats d’interessos econòmics més o menys impurs. Tant per tant, que decideixin.

Hi ha qui diu que és una sortida airosa pel Govern Papandreu. Pensem que no ho és tant, que haver d’explicar la seva gestió, el resultats, i el més arriscat segurament, les grans contradiccions que arrossega el seu deute – del que pengen ni més ni menys que importantíssims fons de pensions d’alemanya i alguns importants conglomerats financers -, i com es va apostar per un deute d’un país que semblava tant irreverent i poc raonable amb la seva política econòmica. Nosaltres hem sabut ara del poc rigor grec, però alguns ho sabien fa temps, i en canvi, jugaven la partida. La transparència ens pot donar llum a un problema que condicionarà les vides presents i futures de moltes generacions, i d’aquesta transparència n’han de sortir tots i cadascun dels imperfectes gestors de l’economia nacional i internacional, i òbviament, quines estretors de cinturó ha de suportar cada societat, cada economia, cada individu, de forma que no es faci pagar penyora només als de sempre. 

La nota que cal posar a la UE amb tot el procés del rescat grec és un suspens. La seva definició i negociació, ha estat lenta, amb indecisions, i per etapes. Clarament ha posat de manifest alguns dels problemes que ja es van anunciar sobre la integració monetària europea, separar la política monetària de la fiscal ens ha portat a no tenir una veritable UE, amb un model de governança clar. El pla de rescat grec ha obert un meló quin ha de ser l’àmbit geogràfic a preguntar Grècia o tota europa ?

I abonant la idea dels referèndums i el dret a decidir, lògicament, apostem per que s’ extrapoli a d’altres terrenys, i perquè no, a un gran referèndum europeu sobre la qüestió. Democràcia i transparència, és un dels millors antídots per unes societats que han de ser necessàriament sostenibles, econòmica i socialment.