diumenge, 27 de novembre del 2011

I si matisem el concepte de justícia social ?

I si matisem el concepte de justícia social ?

Hi ha qui diu que la política moderna ha abandonat els pols. Hi ha qui diu que ja no es pot parlar d’esquerres i dretes, que s’ha de parlar d’altres esquemes. Mentre que els que en sabeu ens instruïu en els nous esquemes i pols, si que tal vegada tenen raó, com a mínim, en que hi ha determinats valors que progressivament anem fent del calaix comú, tants els conservadors com progressistes, tant d’esquerres com de dretes, tant de centre com sobiranistes - siguin sobiranistes catalans o espanyols, que de tot hi ha -.
I mentre descobrim i ens instruïm en la nova política dels valors doncs, deixeu-me que us proposi una reflexió per aquells que feu servir el concepte de justícia social des d’un òptica d’esquerra – i si, també, d’esquerra nacional -.
Si bé aquest concepte que apareix a mitjans del segle XIX, neix per explicar les situacions de desigualtat social d’aleshores, intentant explicar la necessària igualtat entre persones, amb instruments públics i privats de suport als més desafavorits – en termes econòmics i d’accés als drets -, va perdent vigor el seu sentit inicial en relació directament proporcional que el nivell de vida dels països s’incrementa.
El concepte de justícia social és cada cop més a prop del concepte de justícia commutativa, aquella que es produeix entre iguals. De fet, si ens ho preguntéssim, segurament diríem que és de justícia social que els partits del Barça siguin en obert. O que és de justícia social que ens venguin un bitllet de tren en català. O que és de justícia social que puguem opinar lliurement en una reunió de veïns d’escala. O qui sap, potser alguns de vosaltres penseu que seria de justícia social que alguns que reben ajuts no els rebessin. De fet, el concepte en clau política, s’ utilitza com a valor en positiu a tots els discursos polítics, tant de dretes com d’esquerres - des de Duran a Cayo Lara en parlen, passant per Rajoy, Rubalcaba, Rivera, etc -. Dit d’altra forma, mentre que el concepte de justícia social va ser un concepte defensat per la socialdemocràcia arreu del món per assolir el poder en un determinat moment – Blair, Schroeder, Jospin, i també Clinton -, la dificultat en concretar el concepte en l’acció política ha portat a difuminar el sentit del que inicialment es pretenia.
Dit d’altra forma, el concepte de justícia social, ha deixat de ser una marca pròpia del progressisme, i alhora, ha deixat de ser un element que defineixi clarament els postulats polítics. Per això convé encunyar nous conceptes pels nous temps, o bé, matisar els conceptes dels que ens proveïm quan parlem.
Diu el professor Wolfwang Merkel, que els governs socialdemòcrates que aspirin a la justícia social han de tenir cinc prioritats fonamentals. L’eradicació de la pobresa. Accés universal a l’educació i formació continua de la màxima qualitat. Lliure participació de les persones al mercat de treball amb independència de la seva capacitació. L’activació social de la protecció d’una vida digna. I per últim, i la limitació de les desigualtats entre ingressos i propietats si això obstaculitza algun dels anteriors quatre elements, o bé, si dificulta la cohesió social. També apunta que hi hauria d’haver un ordre jeràrquic entre ells, de tal forma, que si una escassetat de recursos no els fa possibles tots, s’hauria de prioritzar el seu desplegament amb aquest ordre també.
Estigueu o no d’acord amb la priorització i els factors, on potser en falten, en el que si que us proposo que ens hi posem és en que quan parlem de justícia social, si volem seguir apostant per una marca pròpia que distingeixi la socialdemocràcia, passem de l’ús del concepte de justícia social, al de justícia redistributiva, pel d’eradicació de les desigualtats socials, pel de “...”, és a dir, per aquell que s’apropi més als postulats que l’esquerra, socialdemocràcia o com ho vulgueu anomenar, en pugui distingir les seves finalitats.
I si, l’esquerra no ha de ser dogmàtica, ni tampoc amb els conceptes. No ser dogmàtica en els temps que corren, no pot voler dir altra cosa que, si cal, prioritzem, però prioritzar no vol dir renunciar, sinó actuar pas a pas. I començar per anar pas a pas, passa per definir les nostres finalitats i prioritats, i per tant, saber de què parlem.
I si, sobiranistes i/o independentistes de “pota negra”, eradicar la pobresa també vol dir, per descomptat, eradicar la pobresa territorial, que és a la que ens condemna Espanya !

dimarts, 15 de novembre del 2011

Democràcia electrònica i vot electrònic

Avui hem fet eleccions sindicals virtuals amb sistema de vot electrònic a la UOC. Diumenge hi haurà eleccions estatals amb vots amb paper, en dues urnes – una amb llençols rosats -. Això em dona peu a parlar-vos de les noves democràcies.
Que les TIC i Internet han comportat la socialització del coneixement és un fet inqüestionable. És cert que a vegades podem patir d’ estrés d’informació, que pot comportar un punt de desinformació, però no ho és menys que tenint a cop-de-clic el 95 % del coneixement mundial, no es pot negar que s’ha democratitzat la cultura del saber. També és cert que hi ha bretxes digitals, barreres a determinades capes de la ciutadania o determinats racons de món, on aquesta explosió de riquesa cultural, coneixement i sinèrgies no arriba o li costa. Però també ho és que cada cop ho són menys i és més accessible a baix cost i en llocs més inhòspits. La tecnologia, la xarxa, les xarxes d’interacció social, doncs, són un instrument de riquesa cultural, però també de qualitat democràtica. Amb uns valors diferents, fins i tot menys material, i on es posa sovint en valor allò eteri, amb tot el que això comporta.
Malgrat sovint es vulgui fer veure el contrari, les noves tecnologies ens han fet interaccionar més entre nosaltres, ens fan estar molt més en contacte els uns amb els altres, de forma diferent, però en contacte en xarxes de persones. Trencar les barreres d’espai i temps per comunicar-nos o interactuar, és un gran instrument que potencia exponencialment el valor d’allò que fem, pensem o diem.
Una part de la nova democràcia seria aquesta capacitat de fer-nos saber les veritats i les vergonyes, les justícies i les injustícies, i les raons per decidir en un sentit o altre en allò que ens afecta. Per tant, aquella democràcia en que tenim més elements per decidir, per què aquests, els elements en forma d’impactes o informació, fins i tot, ens empaiten.
I tot això, en l’altra part, portat al terreny de la democràcia política a l’hora d’exercir el dret a vot, es diu vot electrònic o democràcia electrònica – i també e-vot -. Etimològicament en aquests termes s’hi contenen diferents formes d’exercir el ritus del vot de forma electrònica, amb targes perforades, màquines de vot i registre, DRE, i d’altres, però especialment, el vot per Internet. És a dir, aquella capacitat d’exercir el vot de forma telemàtica que en asincronia de temps i en un espai diferent, permet introduir el vot lliure, secret, el sufragi, en una urna virtual.
Té múltiples avantatges. De fet, tants com els que té qualsevol de les coses que fem telemàticament. Tants com en té qualsevol de les activitats de l’administració electrònica, l’accés a informació o l’adquisició de bens i serveis. Tants i tants. És cert que té detractors, crítics al voltant de la seguretat i les garanties. Es critica la vulnerabilitat a possibles fraus electorals – cada cop menys -. Es critica que les persones no podem avaluar la certesa del vot emès per la nostra màquina.
I en això, convindria posar les coses al seu lloc. Si ens permetem que la majoria de les nostres vides estiguin condicionades per les màquines, des de volar fins a l’enllumenat. Des dels semàfors als mitjans de transport. Des del cotxe a la producció de molts bens. En un món maquinitzat i informatitzat fins a les celles, qüestionar la simbiosi cada cop més estreta amb els nostres gadgets tecnològics és certament poc sostenible. Si que pot resultar molt llaminer adulterar un sistema de votació. Però és qüestió de posar-hi recursos i experts a pensar-hi en com garantir-hi la seguretat. Qüestió de recursos, i també, de voluntat.
Em temo que sovint és més qüestió de barreres culturals i de que la baixa participació afavoreix sempre als més poderosos, per tal que l’avenç en la democràcia moderna, l’electrònica, no sigui el que la societat reclama, i per convicció, el que la societat necessita. O és que algú dubte que si diumenge es permetés el vot telemàtic s’incrementaria la participació ?
A l’estudi desenvolupat pel Competence Center for Electronic Voting and Participation d’Àustria, s’analitzen les variables de tot tipus que afecten al vot electrònic, i des d’on s’elabora també el mapa de classificació de l’ ús d’aquest instrument. Espanya els dels països on es té planificat el vot electrònic i on s’han fet proves no vinculants de vot. N’hi ha on no hi ha hagut cap experiència, on n’hi ha hagut de vinculants, amb èxit, i d’altres on s’ha aturat el sistema. Entre els països més agosarats, trobem Suïssa, Àustria, Regne Unit, Estònia, Canadà, França, Austràlia i Japó.
A Catalunya s’han fet ja diferents proves, i la nostra, a la UOC, n’ és un exemple, amb un intent d’avançar en la matèria. Alguns col•legis professionals, els mateixos Mossos d’Esquadra al Consell de la Policia, i d’altres Universitats. També s’han fet proves pilot, com el referèndum del Tractat a la UE al 2005, o el vot de 23.000 catalans a l’estranger a les eleccions del 2003. Però hi falta una empenta més. Amb poca inversió més, amb poques proves pilots més, es pot aconseguir uns sistemes que apropin la democràcia als nous temps.
Diumenge esmerçarem recursos en paperetes, en impressió, després s’hauran de traslladar o reciclar les sobrants. Perdrem temps fent recomptes imperfectes, desplegant llençols rosats – les impresentables paperetes del senat -. Però el més important, és que malversarem una nova oportunitat per apostar per la nova realitat que condiciona els nostres temps. No us vull fer dentetes, però avui he votat, gustosament i amb convenciment, des del GalaxyTab

dijous, 10 de novembre del 2011

Sobre els programes electorals. I tant que es llegeixen!

Sobre els programes electorals. I tant que es llegeixen!

En el cara a cara per les eleccions #20n d’aquesta setmana, etiquetat a twitter com #rubajoy majoritàriament, es va suscitar a la xarxa un debat sorneguer i distret al voltant dels programes electorals i la seva utilitat.
La problemàtica va venir donada per la insistent retòrica de Rubalcaba de formular preguntes sobre el programa, i perquè segur estava de que Rajoy, amb fama de poc llegidor, segurament no en sabria la resposta. Si bé Rajoy no en va ser captiu del tot, entre ambdós, varen portar a l’ordre del dia els programes electorals, la meva passió. Si, ho sentiu bé, la meva passió.
Reconec una cosa abans de tot. Soc d’aquelles persones grises i estranyes que ha participat activament com a relator, redactor, ideòleg, instigador, i tot el que vulgueu de programes electorals. Estatals, nacionals, europees, municipals. De fet, el meu primer programa electoral el vaig fer quan volia ser delegat de classe a primer de bàsica - l’ antiga EGB pels arqueòlegs -. La posada de llarg, en unes municipals del poble, en plena adolescència, tot participant de la tradició política del pare.
El programa electoral, com a font d’informació per l’electorat, és cert que ha perdut la seva essència. De fet, en general, l’excés d’informació fa que molta de les coses que s’escriuen, no les llegeixi ningú – o no és cert que algunes piulades ja no les acabeu de llegir ? -. De fet, potser aquesta blocada només la llegirà un percentatge petit de la gent que hi arribi. Tots plegats preferim anar a les conclusions, resums, idees força i altres brevetats que ens ajuden a gestionar millor el temps i l’ensopiment que pot comportar llegir un document de centenars i centenars de pàgines.
No només això, sinó que quan s’ha intentat fer programes interactius, l’èxit ha estat sovint limitat. Prova de la visió negativa que les persones en tenim sobre les declaracions de principis, gairebé de tómbola que hi poden ser escrites.
Ara bé, passat d’aquesta visió més buida dels programes electorals, us haig de dir que l’experiència dels darrers anys em diu que els programes son essencials en l’acció política i el dia a dia dels aforaments de representació. Com a mínim del partit en el que jo he exercit responsabilitats fins aquest estiu. No recordo haver fet cap posicionament polític fora de les previsions dels programes electorals que havíem aprovat anteriorment en assemblea. I de fet, si ens centrem en el cas del Congrés, els diputats no han fet posicionaments aliens a les previsions programàtiques. I no només això, sinó que a més, resulten ser sovint una font inspiradora en la vida política, ja que contenen informació essencial per ajudar a definir la opinió dels grups parlamentaris en cas de dubte.
Per tant, i per aquesta raó, perquè son un full de ruta i una font d’inspiració, malgrat no els llegim, els programes electorals els llegeixen els gestors de les idees d’alguns partits polítics, els càrrecs electes i orgànics, els representats. Almenys en la realitat on jo he viscut, els programes son declaracions de principis en les que es sustenta la coherència política, orgànica i el compromís amb les idees que una formació representa.
Si, potser si que també li dono un valor sentimental incalculable als programes. Jo que intento creure’m les idees, als programes electorals he abocat tot un munt d’il·lusions i emocions tant o més nombroses que la seva extensió en nombre de pàgines. I en aquest sentit, als programes, a vegades, hi ha pura poesia. Titlleu-me d'idealista, de somniador, però qui no somnia alguna vegada una realitat millor, difícilment podrà canviar la que viu.
Si heu arribat fins aquí, gràcies per llegir-me !

dissabte, 5 de novembre del 2011

L' Estat de Benestar ha mort. Parlem de drets socials ?

Estat de benestar ha mort. Parlem de drets socials ?

Que haguem estat espectadors d’un desballestament sense precedents a la història moderna dels drets socials individuals i col·lectius en els darrers anys, ens dona una perspectiva de l’ abans i el després de la qüestió. Retallades en pensions, en drets laborals, en coses tant de primera mà com educació o salut, ens fa tocar a tots, en major o menor mesura, la crua realitat de les societats anomenades benestants, que a voltes, potser, no ho son tant. Els retalls socials faran ressorgir el quart mont, aquell de la marginació, que germina al voltant de la falsa opulència dels països desenvolupats - si, òbviament, tant de bò m'equivoqui -.
El paradigma de l’Estat del Benestar, ha mort. La idea, construcció i concepte, ja no ens serveix.
Faré una derivada conceptual, sense rigor i potser més des de les sensacions, de la qüestió, i que fa uns dies que ens volta pel cap a uns quants. L’estat del benestar, Welfare State, és en terminologia 2.0 (cito la Wiquipèdia doncs), una combinació entre democràcia, benestar i capitalisme, i es tractaria de la confluència d’un conjunt de polítiques consistents en la implantació d’una sèrie de serveis socials amb caràcter més o menys universal que tenen com a finalitat garantir unes dignes condicions de vida de la població, amb tendència a reduir les desigualtats, garantint l’estat l’accés a serveis considerats de primera necessitat com ensenyament, salut, subsidis i prestacions diversos, i la protecció de les situacions d’inactivitat en general. L’Estat de Benestar, com a concepte econòmic, o polític, comença a aparèixer amb la gènesi dels primers sistemes públics de protecció social, i mutualismes, a Europa, a l’ Alemanya de Bismark, estenent-se cap als països escandinaus – que durant dècades han estat el mirall del món en aquesta qüestió -, i seguits per l’aparició dels models anglosaxons a l’estil de l’ implantat per Beveridge i el laborisme a l’Anglaterra dels 40.
Aquest model de societat, a cavall doncs del model capitalista i la democràcia, ha cruixit, li ha fallat el pistó, i està avesat al més rotund fracàs com a model. Entre d’altres coses, perquè no s’ha sabut posar límit a l’exercici de la democràcia dels poderosos rics i especuladors - vestits de banquers, financers, o qui sigui - en la construcció del model, ni en la democratització de l’accés a la riquesa. Però sobretot, i que ningú ens vengui gat per llebre, i que ningú us faci callar amb amb falses interpretacions, en alguns llocs ha fallat el model, no perquè haguem viscut per sobre de les possibilitats o haguem pagat més pirmis del compte, sinó per no haver assegurat les fonts d’ingressos i no haver construït un model productiu que ho fos sense dependre de decorats de cartó pedra. Els drets dels que ens estan desposseint, en els hem guanyat a pols, amb sang, suor i llàgrimes al llarg de la història, i no en son el problema. Garantir els ingressos per mitjà de fórmules més sostenibles i per mitjà de la fiscalitat era el gran repte, i òbviament, ho segueix essent. I aquí està la farsa. En drets, ningú s'ha excedit. En ingressos, ens hem fet la trampa. la falsedat dels impostos patrimonials, el frau, basar-nos en totxos en lloc de cervells. vaja, tot un seguit de despropòsits però per la partida d'ingressos, no de la de despeses ni de la inversió en societat.
En tot cas, a la nova era de la reconstrucció de les societats equitatives que ens espera, i de la que ha de veure l’esquerra moderna, no podem parlar ja d’estats del benestar, terme estrictament economicista i generalista que ha fracassat, sinó que ho hem de fer de la dotació de drets socials i de ciutadania. El futur ens ha de permetre desdibuixar el fals mite i parlar més d’allò que la gent necessita; garanties i drets. Construir societats justes on les desigualtats no hi tenen cabuda, on els drets socials es composen dels estrictament erradicadors de la pobresa i de les necessitats, però també, dels drets de ciutadania que afecten a alguns col·lectius amb els que a partir de la diversitat expliquem la riquesa de les nostres societats – llibertat sexual, religiosa i culte, etc-.
I no només per aquesta vessant més conceptual, sinó perquè la democràcia capitalista en la que pivotava l'estat del benestar ha fet figa. Les democràcies economicistes de les que venim ens han ensorrat. La democràcia política perd força i credibilitat a Europa. Alguns no tenim ni el dret a decidir, altres fan referendums interruptus. La democràcia al poder dels mercats, ho és menys.
I per últim, per aquells que no tenim estat, com podem parlar d’Estat del Benestar sinó en tenim ?
El nou escenari de l’esquerra és doncs el de la lluita pels drets socials i de ciutadania, els drets de les persones de les societats modernes que a voltes d’aquests drets, es fan lliures individual i col·lectivament. Lluitem pels drets a l’educació, salut, salari social, laïcitat, pel dret al nom.
L’estat de benestar ha mort, Visca la societat dels drets ! Visca els drets socials que ens fan lliures !

dimecres, 2 de novembre del 2011

A voltes sobre el Referendum Grec

Per Àngels Cabases, Ignasi Llorente, i Josep Ginesta
La UE ha actuat tard i malament amb la qüestió del deute grec. Moltes eren les veus de les crítiques condicions del deute de molts països, i no ha estat fins que els mercats se n’han aprofitat i han posat l’ ai al cor que han decidit actuar.
Els límits entre la sobirania pròpia dels estats i la sobirania compartida fruit d’una unitat com la UE o altres aforaments internacionals, som a vegades, poc clars, i en política econòmica, en la intervenció sobre quines i quantes mesures cal aplicar, i el seu calat a cada país en risc, en son un clar exemple. El pla de rescat grec, clarament ha posat de manifest alguns dels problemes que ja es van anunciar sobre la integració monetària europea, separar la política monetària de la fiscal ens ha portat a no tenir una veritable UE, amb un model de governança clar. Tothom s’ha de prémer el cinturó. Tothom ha d’aplicar l’austeritat o la intel·ligència en les seves partides de despesa. Tothom ha de ser capaç de falcar la seva economia de forma conseqüent i solidària, de forma que el temut efecte dominó, o el castell de naips, faci que tot el sistema caigui – no que estigui en perill, que això, ja hi és -.
Però aquestes urgències, aquestes obligacions nacionals que tenen a veure, en part, amb la responsabilitat transnacional també, no poden anar contra la democràcia interna dels estats, contra el seu dret a decidir, contra la transparència i claredat de tot allò que es fa. Convé donar la paraula als pobles, ni que sigui per fer caure als governants que no han sabut endreçar la seva economia o que han actuat irresponsablement.
Tot és molt complex de comprendre, les connexions, els efectes dels moviments interns en clau internacional, les dades, els mercats, però a l’era del coneixement i de la informació, pretendre coartar la llibertat de decidir sota el prisma de que la gent no hi entén i que serà manipulada, és una excusa, en alguns casos, de malpagador. Qui té por de ser transparent i clar, qui té por d’explicar la seva gestió ? Com s’ha gestat la gènesi de les darreres revolucions i moviments socials sinó a partir de fer córrer la informació ? Ans al contrari, convé un canvi de paradigma en l’exercici de la democràcia als estats, i el cas Grec, malgrat les urgències que imperen ara mateix, és un cas en que es posa tota la carn a la graella. Que els Grecs puguin decidir, si volen pena de mort o missió suïcida, és una opció socialment sostenible.
En el fons, es tant com dir que és millor una democràcia i el dret a decidir amb totes les seves imperfeccions, però que parteix de la necessitat de fer palès la participació dels individus en els seus designis més importants, que el paternalisme que si que pot ser imperiosament manipulador, per captiu d’uns mercats cada cop més poderosos, més capriciosos, o de governants que poden actuar als dictats d’interessos econòmics més o menys impurs. Tant per tant, que decideixin.
Hi ha qui diu que és una sortida airosa pel Govern Papandreu. Pensem que no ho és tant, que haver d’explicar la seva gestió, el resultats, i el més arriscat segurament, les grans contradiccions que arrossega el seu deute – del que pengen ni més ni menys que importantíssims fons de pensions d’alemanya i alguns importants conglomerats financers -, i com es va apostar per un deute d’un país que semblava tant irreverent i poc raonable amb la seva política econòmica. Nosaltres hem sabut ara del poc rigor grec, però alguns ho sabien fa temps, i en canvi, jugaven la partida. La transparència ens pot donar llum a un problema que condicionarà les vides presents i futures de moltes generacions, i d’aquesta transparència n’han de sortir tots i cadascun dels imperfectes gestors de l’economia nacional i internacional, i òbviament, quines estretors de cinturó ha de suportar cada societat, cada economia, cada individu, de forma que no es faci pagar penyora només als de sempre. 
La nota que cal posar a la UE amb tot el procés del rescat grec és un suspens. La seva definició i negociació, ha estat lenta, amb indecisions, i per etapes. Clarament ha posat de manifest alguns dels problemes que ja es van anunciar sobre la integració monetària europea, separar la política monetària de la fiscal ens ha portat a no tenir una veritable UE, amb un model de governança clar. El pla de rescat grec ha obert un meló quin ha de ser l’àmbit geogràfic a preguntar Grècia o tota europa ?
I abonant la idea dels referèndums i el dret a decidir, lògicament, apostem per que s’ extrapoli a d’altres terrenys, i perquè no, a un gran referèndum europeu sobre la qüestió. Democràcia i transparència, és un dels millors antídots per unes societats que han de ser necessàriament sostenibles, econòmica i socialment.

Cercar en aquest blog