El cost real a retallar de La Casa de Sa Majestat el Rei (30 milions d'euros)

És cert que una cosa és el que faci un gendre, i una altra, el que al sogre puguem atribuir-li. És cert que no és necessàriament una lògica de vasos comunicants com deia algú avui. Però el que si que és cert és que la poca transparència i el tràfic d'influències ha estat determinant en els negocis que hagi pogut tirar endavant el Sr. Undargarín, gendre del Rei Joan Carles. Més enllà de que siguin més o menys clars i nets els negocis, una primera conclusió de tot plegat és que ser gendre d' algú, és una bona tarja de visita per qualsevol botiga de betes i fils.

Dit això, mentre l' ex-jugador del magnífic dream team d' handbol del FC Barcelona passa el calvari de rigor, si que convé recordar el cost indecent que té una institució poc representativa i democràtica com és la Casa Reial espanyola, poc amollada als sistemes de política moderna.

És per això que recupero un extracte d'una blocada que ja vaig fer fa uns mesos sobre el cost del que en aquell moment anomenava com el polític millor pagat de l' Estat; el rei d' Espanya.

Sobre la condició de polític del Rei, pels menys avesats a aquestes qüestions, cal dir que l’article 56 de la Constitució espanyola de 1978 estableix que el Rei és el Cap de l’ Estat, i d’ entre les atribucions que li atorga l’article 62, trobem funcions eminentment polítiques, com són sancionar i promulgar lleis. El Rei doncs, ja no ho és per atribució divina, ni per terratinent o dominador dels exèrcits com antigament passava. Ho és perquè una norma jurídica li reconeix, però a més, li atorga els poders, en clau d’ organització política.

Aquest any 2011, la Casa del Rei, va rebre una assignació econòmica de 8,4 milions d’euros. Cal tenir en compte que, a aquesta assignació en forma de salari, se li ha d’afegir despeses diverses amb càrrec als pressupostos generals de l’Estat, com ara la seguretat, personal civil al servei del Rei – si amigues i amics, li paguen, a més de les despeses, els servents -, o desplaçaments a l’estranger, que abona el Ministeri d’Assumptes Exteriors, o fins i tot, els 60 vehicles oficials de que disposa, que es consideren inclosos dins del Parc Mòbil de l’ Estat i s’inclou dins del pressupost del Ministeri d’Hisenda.

Amb tot, la despesa de la casa del Rei pot estar al voltant dels 30 milions d’euros per any, salari, digne de marajà. Aquesta assignació està blindada constitucionalment també, atès que l’article 65, estableix que el Rei rebrà una quantitat global que ell distribuirà lliurement pel sosteniment de la seva família i la seva casa. Dit d’altra forma, la prole té el plat a taula abans d’arribar perquè entre tots li haurem de posar perquè així ho diu la Carta Magna.

Més enllà de que per republicà no crec en aquesta institució, en hores de penúries, encara hi puc creure menys. Però a més, i ara més que mai, la transparència ha de ser no només una mesura estètica, sinó una obligació i per tota la despesa que se li pot atribuir, directa i indirectament. Però sobretot, és un bon moment per aplicar una bona tisorada al dispendi injustificat. Si retallem sanitat, recerca, ensenyament o televisió, perquè no hem de retallar en una cosa tant poc útil per la majoria com la Casa del Rei ?

En defensa de la Ministra Fornero. Jo també he plorat, i què ?

Moltes vegades atribuïm el plor d’una persona a les seves febleses. Massa sovint, sota un prisma excessivament masculinitzador de la realitat que ens envolta, pensem que el plorar ens fa menys dignes de la nostra enteresa, i sobretot, entre els mascles de dits o els de fets. El plor s’associa a sensibilitat, una qualitat per pocs, i defecte per molts, i que alguns pensen que s’ha d’eradicar del món dels perfectes.

Plorar d’emoció o de tristesa, és però, un signe de transparència externa amb els nostres sentiments més interns. Emoció, alegria, tristor, impotència, excés de pressió, i tot un seguit de sentiments que sovint tenim massa interioritzats i que hem après a contenir sota el risc de mostrar-nos massa febles o vulnerables als demés. Sota el temor de que mostrar feblesa pot comportar ser classificat entre els poc aptes, ser condemnat al mon dels dèbils, que no és el del despotisme de les emocions que governa el món, a les organitzacions, al carrer. La única emoció vàlida, i ja ho deia Marx en altres paraules, és el crit al futbol o l’improperi a altri.

No estic d’acord amb les decisions que ha pres la Ministra, o segurament, que li han fet prendre. Soc més dels que aposten per una millor fiscalitat i estalviar en altres partides. Per aquesta economista i docent italiana, de 63 anys, i Presidenta del CERP, un think tank europeu sobre Estat de Benestar, les mesures que va anunciar ahir han estat, de ben segur, un petit drama personal, un dilema, entre el bé i el mal, entre allò que correspon i allò que caldria, entre la responsabilitat i la sensibilitat, entre el que demana el país o el que necessiten els seus ciutadans. Si, és cert que forma part de la seva feina, és una politècnica d’un govern transitori de tècnics, però això no treu que estigui comunicant decisions que afectaran a les properes generacions d’italians d’una forma molt severa, i que això, l’alteri.

Els que algun cop heu hagut de decidir entre el col·lectiu o els individus, des de la confrontació d’interessos derivats de la responsabilitat que exerciu i els que es deriven de la vostra moral personal, sabeu del que us parlo. El conflicte intern del que ha de decidir. És com una sensació de calfred que es belluga amunt i avall, que et fa desvetllar-te a mitja nit, que altera la respiració per uns instants. També amb una cremor al pit. Que després destil·la en determinació i obstinació cap un costat i cap a l’altre. Després un vertigen immens. A voltes son uns instants. A voltes son unes hores. A voltes, uns dies. A voltes, qui ho sap, tot una vida.

És innegable que això genera una tensió continguda, que costa de controlar. Genera que es desestabilitzin les emocions de la persona. Hi ha qui està tant acostumat a viure en aquest context, que enganya les emocions i tensions internes al refugi d’una falsa fredor, que també sovint, traeix quan un menys ho espera. No és una anarquia, és només una contenció de forces que, tard o d’hora, acaben trencant els descosits de qualsevol frontispici de marbre fred.

I si algú de vosaltres no ha plorat mai, que s’ho faci mirar. Si algú de vosaltres ha perdut el gust per exterioritzar les emocions, és que aquest món estrany en el que ens hem posat d’acord que s’ha de viure, se l’hi ha menjat el cor. Com també, si algú qüestiona la vàlua o credibilitat de la Ministra italiana Fornero després de les llàgrimes que ahir va vessar – i cito expressament en Jordi Basté de qui no comparteixo en absolut la seva crònica d’avui al respecte -, és que aquest món estrany ens fa ser desconsiderats. El seu plor no li treu ni rigor ni seriositat, expressa un dolor sincer.

En fi, amigues i amics, no sé si ploro molt o poc, però em considero igual de digne que qualsevol altra persona que no ho faci. I més enllà de que la decisió presa per l’ Elsa Fornero, una persona, siguin encertades o no – que ja us dic que no comparteixo ni de bon tros -, el que si que se segur és que el seu plor, la dignifica com a persona, la fa humana en un moment on la política és percebuda com a tot el contrari, i per descomptat, li dona el mateix crèdit professional i polític que abans de vessar la primera gota del llagrimall.