Teoria de la contradistribució
de la riquesa (social i nacional)
La tendència a la política d’austeritat
que s’ha imposat a Europa, en part a Espanya, però que s’ha aplicat i de forma
acarnissada als Països Catalans, no és només fruit d’una tècnica del foment de
la credibilitat davant els embats del deute i per fomentar una suposada
solvència davant dels mercats – que avui Moody’s s’ha encarregat de confirmar -.
Darrera de tota reforma, hi ha ideologia, doncs els canvis es poden fer en un
sentit o altre, en benefici o perjudici dels interessos d’uns o altres. No oblidem
aquesta màxima del sentit comú.
Les reformes que ens proposen les
governa una ideologia que té com a màxima l’empetitiment de la intervenció dels
Estats i l’economia pública en els afers dels seus ciutadans. De l’Estat com a
eix de redistribució de la riquesa, per què es considera que això, el mantenir
Estats, és un cost inassumible, i una càrrega per les llebres de la
competitivitat.
No puc afirmar empíricament que
sigui falsa aquesta ideologia. Però tampoc, i això és el més important, que
sigui certa. De fet, els darrers dies s’està imposant un canvi de rumb a
Europa, no sé si pels moviments electorals o per recollir el clam de veus autoritzades
que venen a dir que, a major austeritat, major empetitiment de les economies
domèstiques i menor consum, i alhora, a major austeritat, menor inversió
pública en els eixos que han de convertir els països en competitius o
sostenibles. El que si que podem compartir és que quan una cosa s’aplica sense
rigor científic o sense la teoria de la probabilitat, som davant del camp d’acció
de la ideologia.
El que si puc constatar és que l’austeritat
ens empobreix, doncs la desinversió en polítiques públiques, en serveis
socials, en salut i educació, reverteix en empobriment de la societat, però
també en despesa indirecta per les llars, que a més, veuen com perden feina,
ingressen menys salaris fruit de retalls i reforma laboral, i alhora, s’incrementa
el cost dels serveis essencials de forma absolutament deslleial, atès que son
els propis poders públics que ens retallen serveis els que alhora regulen els
preus d’alguns d’ells.
Ens estem empobrint individual i
col·lectivament, perquè més enllà del valor tangible del diner i el poder
adquisitiu que ens dona, el valor de justícia per força. Aquella justícia que
comporta el ser capaços de distribuir la riquesa, fomentant la cohesió, tot
assolint cotes importants d’integració social per la via de la millora de l’Estat
de Benestar, i l’eradicació de la pobresa, s’ha evaporat. Els injustos, són més
pobres.
I quan parlem de justícia, no
podem deixar de costat l’efecte que sobre els Països Catalans té el dèficit
fiscal, la manca d’inversió, i la desacomplexada deslleialtat de l’Estat envers
una equitativa distribució dels recursos. Aquesta crisi, que ens ha tret de soca-rel
la categoria als catalans de motor de l’economia, ens ha empobrit més que a d’altres.
Sota el paraigua d’una suposada tècnica, la contradistribució de la riquesa
estatal, fa perillar fins i tot la nostra realitat nacional.
Som a l’era de la contradistribució
de la riquesa doncs, en la que molt pocs reconstrueixen unes societats en les
que aquesta s’acumula en alguna cova d’algun racó inexpugnable – qui sap si a Mordor -. Aquell valor que va impregnar
col·lateralment la societat europea del darrer tram del segle XX, el de l’activisme
per la distribució equitativa de la riquesa entre molts, ha deixat pas al valor
de la contradistribució de la riquesa en benefici de pocs, i que posa en perill la realitat nacional, però sobretot, la cohesió social.
O és que algú es pensa que de
tota aquesta situació no hi ha més d’un que en surt beneficiat ?
Altra cosa serà veure els
resultats que en portarà tot plegat, a on ens porta aquesta ideologia. La injustícia
acostuma a ser el motor de la consciència individual, però també, molt sovint,
la col·lectiva. Les classes populars, que s’han eixamplat de nou, per l’aterratge
de molts que han despertat del somni en el que vivien –la burgesia de sucre- quan
son exprimides amb injustícies, ja siguin socials, o nacionals, fan germinar la
llavor de la rebel·lia. I la rebel·lia, en un poble sofert com el nostre, s’expressa,
no tant pel sacrifici que estem disposats a fer tots plegats, sinó sobretot,
per la manca de projectes de reconstrucció social i d’ambició nacional que la
crítica situació exigirien.
