La pinça al Marc Català de Relacions Laborals de la #reformalaboral i
el #dèficitfiscal
El món del
treball als Països Catalans està de dol. Està de dol perquè en contra del que
puguem pensar, ja hem deixat de ser motor de l’economia estatal després de l’acarnissament
que la crisi ha tingut amb l’ocupació i l’atur al conjunt d’ells. En efecte,
les taxes parlen per si soles, i és que en dades EPA del primer trimestre, les
darreres que tenim, al conjunt del territori tenim una taxa d’atur del 24,54 %,
mentre que la mitjana estatal és del 24,44 %. Òbviament, si som per sota de la
mitjana, no som motor de res. Catalunya amb el 22,16%, País Valencià amb el
27,32% i Illes Balears amb el 28,01 %, contrasten amb les xifres d’altres
territoris, com Navarra amb 16,34% o País Basc amb un 13,55% - on resulta
evident que un millor finançament, alguna cosa hi té a veure-. Especialment vergonyant
les taxes d’atur juvenil, que arriben al 51,10%, al costat de taxes com les d’Alemanya
7,9%, Àustria 8,6% o la mitjana de la UE del 22,10%.
Aquest
context de pressió sobre l’economia i el mercat de treball, però també, de
pressió social dels milers de ciutadans del conjunt, molts dels quals, amb
ajuts i prestacions finalitzades, esdevé asfixiant pel govern, institucions i
economies familiars. De fet, els gairebé 1,7 milions d’aturats que hi ha al
conjunt és la xifra més alta d’aturats que mai hi ha hagut. Si bé, en taxes
absolutes, encara no hem superat algun escull dels anys 90 amb taxes d’atur una
mica superiors, en magnitud global de persones afectades, pel creixement en
població, si que ja l’hem superat amb escreix. Tot plegat, un drama social d’efectes
incalculables.
I
és un drama social d’efectes incalculables perquè no només té un efecte directe
amb la crisi econòmica i els efectes sobre la destrucció d’ocupació i manca de
creació de llocs de treball que ha tingut, sinó que també, és directament
relacionada amb la manca de mecanismes per gestionar les polítiques actives que
des d’un punt de vista competencial tenim. En efecte, a les polítiques actives
per la creació d’ocupació hi tenim, per una banda tot el que serien instruments
públics i serveis per a la orientació dels aturats, però també la seva formació,
bonificacions a empreses, i tot allò que podem dir que faria que els aturats,
puguin tenir oportunitats, i especialment, per tal que els que haurien de
transitar cap a altres sectors -construcció, agricultura, etc.- on trobar feina,
doncs puguin fer-ho. I aquí, en aquest espai de polítiques actives és on tenim
el primer gran escull, ja que a més del dèficit històric en fons de formació
que es quedaven a Madrid malgrat les sentències del Tribunal Constitucional (desobeïdes
pels governs del PP primer i del PSOE després), ara ens trobem que les
retallades pressupostàries faran que, per exemple, el SOC vegi retallats els
seus recursos en no menys d’un 57 %. Malgrat es pugui fer una gestió eficient
dels recursos, és evident que patirem i de valent per ajudar a trobar feina o
professionalitzar-se als milers de persones treballadores o que pretenen
ser-ho. En aquest sentit afegir també que les retallades socials en polítiques
educatives que patim –per efecte directe de decisions internes, però per efecte
indirecte d’un mal finançament-, òbviament, revertiran també en un pitjor futur
per les properes generacions.
I
més enllà del dèficit fiscal i de les retallades imposades, que ens donen menys
musculatura per afrontar la crisi com a territori –per dir-ho en clau neutre-,
ens trobem que la reforma laboral fa un nou retall a la realitat del Marc
Català de Relacions Laborals.
En
termes objectius, per abordar amb cert rigor el concepte, podem dir que des d’un
punt de vista quantitatiu com des d’un punt de vista qualitatiu, s’explica
abastament l’existència d’un marc propi de relacions laborals. Per una banda,
quantitativament, els 5.172.600 d’ocupats dels Països Catalans, per
traslladar-ho al terreny palpable dels que tenen feina, estan per sobre de la
població ocupada de Suècia, Àustria, Dinamarca o Portugal. Talment com ningú
discuteix al context de la UE, que Suècia o Àustria son un mercat de treball,
en termes absoluts, no es podria discutir que els Països Catalans també ho son.
En termes més qualitatius, i filant més prim conceptualment, la cohesió social
que es desprèn de l’acció ordenada de polítiques públiques i legislació en un mercat
de treball, s’explica per la capacitat de confegir-hi, per una banda, acords
col·lectius fruit de la concertació social en aquell territori –i aquí, llarga
tradició de concertació social tenim-, però també, regulació específica en
matèria laboral – desconcentració de competències en aspectes concrets, com per
exemple, bonificacions de quotes com tenen al País Basc-. En el fons, és tant
com defensar que l’apropament de la regulació cap als territoris que objectivament
tenen un teixit productiu homogeni i trets de població homogenis – els PPCC els
tenen i evidents-, fa més fèrtil el mercat de treball, les relacions laborals i
en conseqüència, la cohesió social. Aquesta realitat, s’ha batejat com la
flexibilitat territorial, que és la que donava joc als marcs de relacions
laborals propis a determinades zones.
I
resulta que la reforma laboral, coartant la participació dels Governs
autonòmics en la tramitació dels ERO i en algunes competències en el disseny de
les estratègies en polítiques actives, ha retallat en gran mesura l’autonomia i
raó de ser del marc català. La tramitació dels ERO permetia la visibilització
dels governs autonòmics en matèria de política industrial, i permetia actuar
estratègicament davant de crisis concretes. El paper clau doncs, ha
desaparegut. Com també ha estat important, la pinça a la negociació col·lectiva
desconcentrada, que era aquella que permetia negociar convenis col·lectius d’abast
autonòmic. Aquests convenis permetien dibuixar marcs de concertació a nivell de
país. La reforma laboral –segellant la reforma de negociació col·lectiva del
PSOE-, ha acabat fent el llit per tal que entre els convenis d’empresa – que
tenen potencial, però també riscos-, i els estatals, es desdibuixi la realitat
de la negociació de condicions en clau catalana.
En
definitiva, per dir-ho ras i curt, entre el #dèficitfiscal traslladat a menys recursos,
i la #reformalaboral traslladada a menys drets col·lectius, el Marc Català de
Relacions Laborals s’ha empetitit, de forma directament proporcional a com ens
estem empetitint com a país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada