divendres, 14 de setembre del 2012

Manual col·laboratiu dels que vulgueu treballar el 12O o el 6D


Vagi per davant que el dret a activar-se per les causes depèn dels límits que cadascú hi pugui o vulgui posar. Alguns arrisquen diners, feina, imatge, o tot un conjunt d’elements materials i immaterials en això de promoure les causes que creu justes, i els límits individuals, normalment, son inqüestionables. Els que considereu justa la causa de l’emancipació nacional, i la d’avançar cap un estat propi, alguns sereu també militants de les causes més iconogràfiques de l’embat entre Espanya i Catalunya. I la simbologia, òbviament, és també als dies festius. No en va, el 12 d’octubre, és el dia de la Festa Nacional a Espanya, com reconeix el propi l’ Estatut dels Treballadors, i el 6 de desembre, el de la Constitució  Espanyola, precisament aquella en la que no ens hi volen tal com som i com ens sentim. No entraré en valorar si són adequades o no les dates, ni en puritats històriques. Com amb les banderes, senyeres i estelades, n’hi ha per a tots els gustos. Precisament per això, i perquè alguns piuladors m’han fet suggeriments de tot tipus, que cadascú decideixi quina opció i el per què. L’afany doncs, fer pedagogia col·laborativa i senzilla a tot el que hi vulgui participar.
Fa anys que els independentistes de cor i de cap exerceixen el dret a treballar els dies assenyalats al calendari de festes estatals, i ja s’han empescat fórmules de tot tipus per exercir l’activisme diguem-ne “laboral”. En tot cas, em permeto d’explicar, sense que sigui un llistat excloent ni limitat, un seguit d’elements que us pot ajudar a exercir aquest activisme. Els degans, molts silenciosos, feu-ho col·laboratiu si us ho voleu, amb comentaris i aportacions que ho enriqueixin.
Fa forces anys que m’activo per causes diverses, i com a treballòleg que soc, sempre he pensat que el dret a la conciliació moral amb la feina hauria de ser recollit a la legislació laboral formalment. Dic moral si bé alguns la veureu com ideològica en molts casos - i aquest en especial -, matís que es pot acceptar en general. Cert és que té moltes accepcions això, i que pot ser arriscat llençar-ho a l’arena d’aquesta forma. En el treball, com a qualsevol espai de la vida, hi cap la picaresca. Però en tot cas, els límits i condicions per l’exercici d’un dret, son qüestió a debatre just abans del seu reconeixement o instauració. Val a dir que he dit formalment reconegut, perquè hi ha exemples en els efectes col·laterals que té l’exercici d’un dret en principi il·legítim per part d’ algú a la feina, i la raó dels quals és un activisme concret; amb visió àmplia, podem parlar de vagues, activisme religiós, i d’altres.
Dit això, hi ha tres grans grups a considerar. Els dos primers, en els que la resolució és ben senzilla, atès que normativament no té massa complicació, i és més aviat un tema d’intendència personal, familiar o personal (o potser també, de mercat). Es tracta, per una banda, dels que sou autònoms, emprenedors o bé empresaris, que podeu optar per treballar, ja sigui a porta oberta o tancada, en funció del tipus d’activitat. Heu de tenir en compte però, que els que tingueu establiments oberts al públic haureu de complir la legislació sobre horaris comercials, si bé, aquesta no impedeix que pugueu fer tasques d’intendència o preparació al vostre establiment. Per l’altra banda, els que no treballeu per causes diverses. En aquest cas, l’activisme el podeu portar al terreny del fer proselitisme o activisme en els diferents moviments – socials, associatius, culturals i polítics – que es mouen en aquest terreny. Fins i tot, inventant etiquetes i piulades diverses, element que s’ha mostrat prou efectiu els darrers anys en els canvis polítics a diversos països.
El tercer grup és el de les persones treballadores i empresàries. Ho dic així perquè en aquests casos, la capacitat de fer l’activisme, i degut a la manca d’una regulació estrictu sensu, provindrà de la capacitat d’acordar una fórmula coherent entre interès econòmic i interès personal. Les festivitats al món del treball tenen raó de ser per una banda, amb el degut descans que han de tenir els treballadors i la necessitat de confegir un calendari laboral, i per l’altra, amb les tradicions històriques, culturals, i també, òbviament, polítiques. Quan hom parla de les festivitats, es tracta de dies que, essent no laborables no són recuperables i són retribuïts. Sense entrar en el factor dels que son substituïbles o no, res impedeix que per mutu acord es pugui modificar el calendari laboral entre les parts, a títol individual o col·lectiu. I si ja era així, la tant anunciada flexibilitat laboral que ens ha portat la darrera reforma laboral, encara ho consolida més. Dit això, i de fet, com succeeix moltes vegades per raó de la pròpia activitat ordinària a les empreses, es pot acordar treballar un dia festiu entre les parts a canvi de traslladar la festivitat un altre dia. Això succeeix ja així en sistemes de treball a torns, en establiments comercials, i en moltes activitats, o bé també, quan l’activitat ho exigeix.
L’acord de substitució del festiu es pot fixar al calendari laboral de que disposi l’empresa, si existeix, o bé, en un document on les parts concreten el dia de recuperació (i els més convençuts, el motiu).
Una especificitat es pot donar quan una empresa decideix prendre la iniciativa i no tots els treballadors hi son d’acord. Hi ha l’opció de portar-ho a la negociació col·lectiva amb el Comitè d’Empresa o els Delegats de Personal si existeixen, per bé que malgrat hi hagués un acord concret en aquest aspecte, la coherència amb el tarannà, i lògicament, amb la conciliació moral de la que us parlava, ha de fer que puguin també exercir el seu dret a celebrar la festivitat aquells que vulguin.
Aquestes notes, que no pretenen ser full de ruta de cap tipus, sinó que pretenen modestament donar orientacions breus, les enriquireu amb les vostres aportacions i experiències, ja sigui en aquest bloc o als microblogs on sovint ens llegim i enriquim entre tots. Per tant, fem que sigui col·laboratiu i positiu, que és l’esperit que un servidor va poder observar a la gran festa del #11set2012 d’enguany.

dimecres, 12 de setembre del 2012

El pla que difícilment prepararà. Sobre l'ajut dels 400


Mentre no anem resolent el desencaix amb Espanya, toca repassar alguns temes que, vulguem o no, encara ens afecten socialment des d'Espanya. Quan més baixem en l'escala de necessitats socials, però, més ens adonem dels avantatges que tindríem de dotar-nos d'estat propi, com per exemple, invertir en polítiques actives d'ocupació eficients i enllaçades amb el nostre mercat de treball. No em cansaré mai de repetir que, la idiosincràsia dels mercats de treball fa que, les polítiques més apropades a la seva realitat, com és la catalana, son més eficients. De fet, el nostre, per dimensió, és com molts dels que ja hi ha a la UE, i que ningú discuteix que en tinguin una idiosincràsia pròpia, però és clar, tenen un Estat al darrera.
El passat agost el govern espanyol aprovava la pròrroga de l’ anomenat programa “PREPARA”  (i que fins el 2011 fou anomenat PRODI), per resoldre un drama que, no per poc conegut, havia estat esquivat reiteradament els darrers mesos pel Govern Rajoy. Més enllà de la decisió final que es va prendre, la manca de respecte que va significar esperar a darrera hora, per la porta del darrera i en ple mes d’agost, per comunicar la decisió, és un fet que no es pot deixar de denunciar. Senzillament, propi d’un govern que, més enllà de dir-nos que són raons pressupostàries les que obliguen a retallar, constatem com les formes insensibles els delaten, i en el fons, expliquen que és la ideologia la que les governa. També en les formes es constaten les tendències ideològiques. Aquest ajut passa revisió en tràmit de convalidació al Congrés dels Diputats tot just demà.
No us negaré que una pròrroga a un ajut d’aquest tipus, en un context de retalls i de desballestament del benestar, ha de ser ben rebut. Però tampoc es pot evitar qüestionar el model i forma final que s’hi ha donat. El problema essencial d’aquest ajut rau en que si bé, ha estat pensat com a política passiva, és a dir, com a coixí gairebé de beneficència per un gruix important de ciutadans i ciutadanes en situació de primera necessitat per les dificultats de trobar feina (de moment uns 500.000 persones beneficiàries de l’ajut), formalment s’ha presentat com una política activa, és a dir, com una eina mitjançant la que la persona millora la seva ocupabilitat per reinserir-se al mercat de treball, en aquest cas, amb una subvenció subjacent. El cert és que, la crisi galopant, poques oportunitats ofereix de reinserir-se, però a més, les línies d’actuació tampoc han estat encertades fins ara. Així, dels que han finalitzat el programa, només el 30 % han trobat feina de nou, la majoria temporalment, fins al punt que només el 18 % ho han estat en feines de més de dos mesos de durada, i només un 1 %, amb contractes indefinits. Així doncs, resultats pobres per una eina que essent passiva des del seu inici, s’ha volgut disfressar de política activa per defugir els fantasmes que sovint envolten les polítiques passives de prestacions, ajuts i auxilis, des d’entorns neoniberaloides, de que fomenten la ganduleria i la baixa intensitat en la recerca de sortides de l’estat de necessitat. El cert però és que es tracta d’un ajut necessari per un estat amb unes taxes tant altes d’atur. I intentar convertir aquest ajut, en una eina que per art de màgia transformi en ocupables a les persones, és qüestionable, per context econòmic de crisi òbviament, però també, perquè amb les retallades que han patit les polítiques actives i els serveis d’ocupació, difícilment es podrà nodrir les accions de formació i/o orientació associades al programa. El resultat final ha estat un programa reestilitzat doncs, que intentant també buscar maquillatge de cara a la política d’intervenció exterior a la que es sotmès l’Estat espanyol, pugui ser explicat com a fórmula per ajudar a trobar feina als qui hi participin.
L’ accés al programa ha estat endurit de forma important, doncs s’exigeix que els beneficiaris siguin aturats de llarga durada, i que a més d’haver esgotat la prestació d’atur i no tenir dret a d’altres subsidis, siguin inscrits a l’ OTG almenys dotze mesos dels darrers divuit, pels que no tinguin càrregues familiars. Aquest darrer element és transcendental, doncs deixa fora al col·lectiu de joves. No només aquest element és determinant pels més joves, sinó que pel que fa al càlcul del nivell d’ingressos de la unitat familiar, es passaran a computar els pares, i si bé pot ser una mesura raonable, no ho és tant quan es constata que amb uns ingressos superiors als 1.445,00 euros per unitat familiar de tres membres, ja no es podrà gaudir de la prestació. De fet, s’ha reconegut directament, agradi o no, que el coixí familiar és el que ha de suportar les situacions de necessitat, i no pas l’Estat. Clar està que quan es coneixen els topalls, el concepte coixí pot semblar certament curiós.
L’import ha estat millorat en aquesta pròrroga (no en l’anterior, que es va veure reduït) per aquells casos en que hi hagi càrregues familiars de més de tres membres, passant dels 481,05 als 545,19 euros, si bé, resulta evident que l’estalvi que comportarà l’enduriment de l’accés ja revertirà en una menor despesa global en beneficiaris, i per tant, en prestacions, i alhora, que unitats familiars de més de tres membres ja no son gaire habituals.
Sobre les obligacions, a més de la de acreditar abans d’accedir a la prestació que s’ha cercat activament feina els 30 dies anteriors a la sol·licitud, també es demana que no s’hagin refusat ofertes d’ocupació, siguin dels serveis públics o d’agències privades de col·locació (problema per tant derivat de la privatització d’aquesta activitat de la reforma laboral del 2010).
Dins de les obligacions que podríem anomenar pròpies del programa, específicament les derivades de seguir els programes de formació i/o orientació, és on trobem també la major contradicció, doncs resulta evident que un context en que s’han retallat de forma important els recursos que es doten als serveis públics d’ocupació autonòmics, serà difícil que es puguin nodrir accions reals de formació, i fins i tot, facilitar la feina d’orientadors professionals, atès que les retallades han obligat a revisar també el contingent de professionals que fins ara hi prestaven servei.
Així doncs, política de coixí intentada reconvertir en política activa quan no hi ha recursos per fer-ho ni per donar-hi resposta, imposant obligacions als serveis autonòmics a les que no poden donar resposta sempre, enduriment poc raonable en l’accés en alguns casos concrets, així com el caràcter novament temporal peremptori de l’ajut, fan que sigui més que qüestionable aquesta pròrroga, que s’hauria d’haver mantingut en els paràmetres amb que fou promoguda a l’any 2009, atès que la situació de necessitat generalitzada, no només no ha millorat, sinó que ha empitjorat. Si bé, menys és res, era com a mínim exigible un mecanisme de pròrroga automàtica mentre la situació d’atur general sigui com la que ens toca patir.
No tingueu dubtes que, en un context d'estat propi, aquests ajuts, les polítiques actives i passives, així com afrontar-ho, serien diferents. El mercat de treball seria molt més fèrtil, àgil i dinàmic, i equiparat als mercats dels països més competitius.

dimecres, 5 de setembre del 2012

Perillen les nostres pensions si ens instituïm en un nou Estat ?


Titulo aquesta blocada amb una pregunta que certament, en l’actual context, té difícil resposta. No pas per una qüestió estrictament tècnica, que no és el cas, sinó per la situació econòmica i la crisi.
Som immersos en una profunda crisi econòmica que si bé no qüestiona en si mateix els sistemes públics de protecció social a nivell europeu (a França han millorat la jubilació i a Finlàndia l’atur), als Països Catalans s’ha aferrat en la destrucció d’ocupació i en la generació d’atur. Recordem que en dades dels darrers trimestres, els Països Catalans en el seu conjunt ja estan en taxes d’atur per sobre de la mitjana espanyola. I és clar, aquest acarnissament de la crisi amb l’ocupació i el treball fa trontollar els sistemes de pensions, doncs estan basats en la teoria de la distribució de la riquesa i el repartiment, i on el actius, els que treballen i produeixen recursos, paguen als inactius que no produeixen o no poden produir per aclarir-nos. Si hi ha molts aturats i molts inactius, el sistema esdevé ineficient. Hem de partir de la idea que l’actual taxa d’atur, que el contingent de desocupats, no es sostindrà en el temps – recordem que estem en taxes d’atur semblants a les que va tenir EEUU en la gran depressió -. Si aïllem la derivada de l’atur, i especialment doncs, del cost de les prestacions d’atur, que hem de considerar que és despesa relativament cíclica i temporal – malgrat s’allargui – la resposta seria afirmativa a la pregunta. Si no fos així, de fet, no tindríem un problema amb les pensions, que a Espanya representen només el 10 % del PIB, per sota de països com Alemanya que és del 13 % o França que ho és del 15 %, sinó que tindríem un problema econòmic més gruixut encara – potser com el que ja tenim, i als Països Catalans accentuat pel galopant dèficit fiscal -. De fet, fins l’any passat es varen dotar excedents del sistema de seguretat social al fons de reserva de les pensions, i no ha estat fins ara, que el creixement de les prestacions d’atur l’ha fet trontollar – no pas jubilacions o incapacitats com ens pretenen fer veure -.
Hi ha dos grans models en sistemes de pensions. Un que podríem dir de capitalització, que per ser pràctic, us diré que seria com aquell que posa els seus diners en una guardiola – o si és agosarat, a un compte bancari – i al cap del temps, quan té necessitat per edat o malaltia, el treu per subsistir, i en rep el que hi ha posat més els rèdits si s’han fet treballar els diners o s’han invertit. Un altre sistema, més solidari i col·lectivista, però alhora, més operatiu d’entrada, son els sistemes de repartiment com és el cas del model espanyol. En els sistemes de repartiment els actius, els que treballen i cotitzen, paguen unes quotes que serviran per pagar les pensions dels que han deixat de ser actius. És un sistema de solidaritat col·lectiva en el que sota els principis d’equitat, justícia i distribució es generen uns drets a percebre pensions en funció d’anys de treball, import cotitzat, i altres variables tant complexes com es vulgui. En aquest sistema, la tresoreria real ingressos-despeses esdevé fonamental, i com deia, els actius paguen els passius.
Si esdevinguéssim un nou Estat, per bé que podríem exigir legítimament una part de l’anomenada “guardiola de les pensions” que resta en el Fons de Reserva instituït fa ja uns anys (i invertit bàsicament en deute espanyol contravenint la normativa de pensions nacional i internacional al meu entendre), aquesta no seria necessària per fer viable el nostre propi sistema de pensions. Si ens basem en dades històriques, els darrers anys, fins i tot després de l’inici de la crisi al 2008, s’han generat excedents del sistema a partir de l’existència de més ingressos per quotes que despeses en el sistema, tant a nivell estatal com en territori català. Això faria possible fins i tot reconèixer drets anteriors a tots els actuals pensionistes, doncs els ingressos, en situació estable, son superiors a les despeses. En base a aquesta dada d’economia ràpida i de “faves comptades”, i també, a que els ingressos financers i d’altres partides no de quotes son testimonials, podem afirmar que si el nou estat iniciés un sistema de pensions de repartiment, i de nou, podria ser viable en relació directament proporcional a la que ho sigui el sistema de pensions espanyol, i en tot cas, al que ho sigui qualsevol sistema de pensions en un context de crisi econòmica i d’atur. D’altra banda, ja he explicat altres vegades i de diferents formes, que soc dels que creu que la greu crisi que pateixen els Països Catalans en el seu conjunt, té una relació directa amb l’espoli fiscal que es deriva d’un excessiu dèficit fiscal.

Cercar en aquest blog