Treball i Transició Nacional. Una oportunitat

Treball i Transició Nacional. Una oportunitat

Just ahir al vespre vaig tenir le goig de poder presentar el meu treball titulat "Treball i Transició Nacional. Una oportunitat" a l'Auditori de la Seu de la UGT a Barcelona, amb l'aval de la Fundació Josep Irla.

L'escenari molt especial per a mi i per la filosofia que s'amaga darrera d'aquest llibre. Però no menys emotiva la presentació per les tres persones que m'hi varen acompanyar. En Joan Carles Gallego (CCOO), en Josep M Alvarez (UGT) líders sindicals del nostre país, i en Josep Huguet (President de la Fundació). 

Els dos primers perquè li atorguen valor per si mateix a l'assaig presentat en forma d'Estudi. A l'ex-conseller Huguet, perquè en bona mesura, l'activisme polític d'un servidor, té raó de ser en que ell m'hi va apropar ja fa uns anys.

Trobareu el text complet editat en el següent enllaç: Treball i transició nacional. Una oportunitat. 

Hi ha quatre idees fonamentals en aquest assaig al voltant del procés de transició nacional que vull avançar.

El procés de transició nacional té una component fonamentalment social, en el benentès que bona part del moviment neix del dret a decidir nacionalment, però fonamentalment, del dret a decidir un futur millor, més pròsper i en el que es recuperin les conquestes socials perdudes. El procés de transició és un viatge, un tren cap al futur, però només si som capaços d’explicar quina és l’estació d’arribada, i per tant, quin model d’Estat i de benestar hi tindrem, s’hi afegirà una bona part de la ciutadania. El treball, com a instrument fonamental per la distribució de la riquesa i la justícia a les societats modernes, s’utilitza per dibuixar una part del futur.

En aquest escenari, la concertació social, el diàleg social, i els agents socials esdevenen una eina fonamental. Especialment els sindicats, que si bé darrerament han vist perdre part de la seva legitimitat (com els partits polítics) segueixen sent un instrument essencial per garantir la cohesió socials a les societats modernes. Diferents dades il·lustren aquest extrem, com per exemple, que un increment del 10 % de l’afiliació sindical comporta la reducció del 2% dels índexs de pobresa. Per altra banda, el model d’afiliació sindical ha de ser revisat, per evitar la paradoxa del cas espanyol. En tot cas, la idea fonamental és que la recuperació del benestar necessita de l’acció dels sindicats, però alhora, són eina imprescindible en el procés del transició nacional.

El model de treball que hauria de tenir el nou país, és precisament, el pol oposat al que ens proposa ara per ara Espanya i Europa. Un model de producció de baix cost. Hi és així perquè al competència o competitivitat per preu, ja no és possible, però també, perquè no seria sostenible socialment. El model productiu s’ha d’enfocar cap a la producció d’alt valor afegit, de qualitat, aprofitant geoestratègies, basada en el coneixement. I per fer-ho ens cal inversió en capital social, o el que és el mateix, en infraestructures socials bàsiques per que es produeixi persones capaces d’emprendre el repte. Això és sustenta alhora en diverses dades comparades on es constata que ni som un país amb alts costos de producció ni tampoc invertim en polítiques socials o pensions més del que inverteixen els països que podríem considerar miralls. S'aporten en aquesta línia els cinc fonaments sobre els que hauría de pivotar el nou model productiu, així com les estructures d'estat necessàries.

Per últim, per mitjà d’una faula i la idea de l’ajuda mútua de Kropotkin, s’explica que en els moments d’incertesa, crisi i dificultats, només amb la col·laboració i cooperació de tothom, i la conjunció de sinèrgies, els reptes es converteixen en fites, i els somnis es fan realitat.

A aquells que em llegiu habitualment, o els que ho feu de tant en tant, amics, amigues, coneguts i saludats, en aquest llibre hi trobareu passatges o idees que segur que hem debatut o compartit conjuntament.

Per tot això, gràcies per compartir amb mi fins al resultat final d’aquest treball.

I qui no estigui d’acord amb mi de que el procés de transició nacional és una extraordinària oportunitat col·lectiva per subscriure un nou contracte social, que discrepi després de llegir el meu assaig.

L'absurda mesura laboral dels 41-5 és maquillatge a l'espanyola

L’absurda mesura laboral dels 41-5 és maquillatge a l’espanyola

Ahir es va fer balanç del primer any de la Reforma Laboral al Congrés dels Diputats. Vagi per davant que els resultats esperats de la reforma, la reactivació de l’ocupació, la lluita contra l’atur i facilitar la contractació a les empreses, no s’ha assolit en cap dels seus extrems. Les empreses segueixen sense crear ocupació, fonamentalment, per falta de demanda, perquè no venen, perquè les polítiques d’austeritat coarten el consum intern, i perquè s’ha produït una involució econòmica de les classes populars vers les classes extractives que ha deixat l’economia que podríem dir de proximitat amb els calaixos massa eixuts. La involució s’explica precisament per una devaluació de salaris (per raó de la reforma laboral i les crisis empresarials) i els ingressos de les persones en general (per raó de les retallades al sector públic i en prestacions) que han provocat que les rendes familiars disponibles s’hagin escurçat. En canvi els costos de serveis essencials segueix a l’alça (i de fet el cost de la vida). En aquest context de decreixement de la capacitat de compra de les classes populars (més baixes i afegides també les mitjanes sobretot) en resulta un evident retrocés en el circulant econòmic i en l’ocupació que generava.

Malgrat aquesta diagnosi, i pensant més en l’economia especulativa que la productiva, es va endegar una reforma laboral l’any 2012 que apunta a un model laboral de baix cost (quan això ho tenim perdut de fa anys en relació als països de l’Est o asiàtics). I el balanç és l’empobriment dels salaris, de les condicions laborals, i en general, una major destrucció d’ocupació per haver estat facilitades les vies de sortida del mercat de treball més que les d’entrada. Recordem que a més de moderar-se les causes d’acomiadament i les indemnitzacions, es varen suprimir la majoria de bonificacions a la contractació.

I el dia que es fa balanç de la reforma laboral més dura de la història laboral a Espanya , s’anuncia una mesura que si bé sembla interessant en la línia del que demanen els organismes internacionals, té trampa, com la majoria de coses que ens regalen. I és que el que s’ha anunciat no és la reducció de les modalitats de contractació laboral, sinó els models de contractes, els formularis. El matís és important, doncs la única cosa que es farà és aglutinar en uns pocs impresos o formularis (i per tant, amb un desgavell de caselles a marcar-hi creuetes), les diferents modalitats de contractació existent. Així, per exemple, hi haurà un sol model de contracte que es farà servir tant si ens contracten per interinatge, com si es fa per obra, com si es fa per acumulació de feines. I en el cas del fix, doncs serà el mateix si és d’emprenedors, discapacitats o per majors de 52 anys. Només es canviarà el formulari amb el que complimentem els contractes de treball doncs. Per posar-hi un exemple il·lustratiu és com si quan anem a votar hi hagués una única papereta i haguéssim de marcar-hi la opció escollida a una casella. La pregunta és; això afavoriria la participació ? És evident que no.

Per tant, qui pugui pensar que s’ha afrontat el debat de la dualitat de contractació, que s’han reduït les opcions de contractació temporal i que, per tant, hi ha més opcions d’accedir a un contracte estable o indefinit, doncs va errat. Seguiran existint les 41 modalitats de contractació laboral com fins ara.

Aquesta mesura resulta absurda. Doncs a la pràctica cada modalitat de contractació té les seves peculiaritats i necessita de clàusules concretes, de forma que tindrem uns models de contractes que intentant ser pràctics, seran complexes, i que en res afavoriran a la contractació ni al mercat de treball. Si bé es podria estimar que una mesura així afavoriria la burocràcia empresarial, el resultat doncs serà el contrari.

Per altra banda, cal tenir en compte que les nefastes dades que planen sobre la reforma laboral i la creació d’ocupació també tenen la seva derivada en la qualitat de la contractació laboral. I el resultat és contundent, doncs les dades de contractació ens diuen que la contractació indefinida està estancada. Al mes de juliol per exemple, a l’Estat espanyol, el 93,60 % dels contractes formalitzats varen ser temporals, i als Països Catalans, dels 427.411 contractes formalitzats, ho varen ser el 92,77 %.

En definitiva, la reforma laboral no ha aportat llum a la crisi ni a la contractació laboral, i la mesura presentada ahir, lluny de ser una mesura per activar la contractació és un miratge en clau burocràtica malgrat ens vulguin fer veure que és una mesura important.

Paper cartró de baixa qualitat, maquillatge per amagar vergonyes, com tot allò que plana sobre les mesures endegades els darrers anys a Espanya per activar el mercat de treball. I considerem una darrera qüestió. Mentre que a nosaltres ens atribueixen que ens dediquem més a la transició nacional que a crear ocupació, no tenim ni els recursos ni les competències per fer-ho, i per tant, poca cosa tenim a dir-hi més enllà de construir consensos de país que ja donen els seus fruits. En canvi ells, tot i tenint les competències i els recursos, no han estat capaços de millorar en res les expectatives laborals per grans i especialment joves, ni moderar les extraordinàries dades d’atur. La nostra mesura per reactivar l’ocupació és sens dubte construir-nos el nostre propi mercat de treball.

Optimisme: l'independentisme, no és la causa de la xacra de l'atur, i millorar l'autogovern, una solució (dades EPA 2012)

Començo per dues coses ràpides. La primera, trobareu un recull de dades d'atur dels Països Catalans al hastag #aturPPCC o al meu compte de twitter @josepginesta. La segona, les dades, com ja podeu imaginar, no són bones.

Però dins de la retòrica depriment en que ens hem instal·lat quan parlem d'atur, deixeu-me que en faci una lectura positiva, des del punt de vista dels conceptes "necessitat d'autogovern" i del de "deriva independentista" en relació a les dades.

Les dades d'atur ingent que patim als Països Catalans ens el fan situar en 1.729.400 persones al 2012, amb un increment de 166.100 persones aturades més que al 2011. Per territoris, l'atur es situa a Catalunya en 885.100 persones, al País Valencià en 700.200 i a les Illes Balears en 144.100. El darrer trimestre ha estat especialment dur a les Illes Balears, si bé, tanca l'exercici 2012 amb dades positives, essent dels únics territoris de l' estat espanyol en aquesta tessitura (2.400 aturats menys). Si bé el País Valencià va iniciar l'any amb dades extremadament dolentes, en aquest darrer trimestre ha aconseguit dada positiva, de forma que ha aturat, en part només, la sagnia en ocupació. En taxa d'atur, els Països Catalans es situa en el 25,50 % per sota de l'estatal del 26,02%, com també per territoris Catalunya, amb el 23,94% (superant el màxim històric del 1-T-1985) i Illes Balears amb 24,30%. No és el cas del País Valencià que amb un 28,10% es situa en la franja alta en desocupació. Aquestes xifres podrien ser superiors, sinó fos que hi ha una davallada del nombre de persones actives (disposades a treballar), ha disminuït. I és simptomàtic que ho faci en dades importants (per sobre de la davallada d'habitants general), doncs de no ser així ens trobaríem, a Espanya per sobre dels 6 milions d'aturats, i en el nostre cas, al llindar dels 1,8 milions.

La primera lectura positiva de la que us parlava i que en podem extreure és que si fem una revisió ràpida de les taxes d'atur ens trobem que a Espanya hi conviuen territoris amb taxes d'atur oscil·lant entre el 38 % de Ceuta i el 16 % del País Basc. Des d'un punt de vista de mercat de treball, tant en polítiques actives com passives, però també de regulació, és absolutament irracional que hi hagi un marc normatiu únic. Com altres vegades s'ha explicat, el Marc català de relacions laborals, té raó de ser en la mateixa lògica que la UE té diferents mercats de treball per cada país membre, molts d'ells, inferiors en nombre al nostre o l' andalús. I l'atur és un dels resultats de la ineficient estructuració del mercat de treball. Dit d'altra forma, una noticia positiva dins de les misèries que ens toquen viure, és que l'atur justificaria des d'avui mateix i per si mateixa una descentralització immediata de la normativa bàsica i recursos en diferents marcs laborals territorials. No podem pensar en resoldre el nostre atur amb les mateixes eines i regulació que Andalusia (35,86%) o Extremadura (34,06%), per posar dos exemples. I això dona cos a la lògica de transició nacional que hem endegat, i que té com objectiu final, la lògica transició social i de cohesió (sense contracte social no hi ha transició nacional, però sense transició nacional no hi ha contracte social possible tampoc). Per tant, en aquest camp, el camí, és encertat.

La segona noticia que hem de prendre amb optimisme és que, en contra del que esbomben a tort i a dret els defensors de la suposada "justícia social" i que fan sinònim del seguir pertanyent a Espanya, de que la deriva independentista està ensorrant el país, no és certa. O dit d'altra forma, l' independentisme no és més crisi. Si premem dades d'atur del darrer trimestre del 2012, que son les que s'han fet públiques avui amb l' EPA de l' INE, ens trobem que, per una banda, la taxa d'atur a Catalunya, segueix essent inferior a la de l' Estat, però que a més, la destrucció d'ocupació a Madrid (2,7%), Navarra (3,2%), Múrcia (3,2%), Castella la Manxa (3,0%), Castella i Lleó (4,2%) ha estat superior que a Catalunya (2,5%). De forma que no es pot atribuir al procés de transició nacional obert al setembre un pitjor comportament en termes d'ocupació, d'atur, i en definitiva, crisi que a d'altres territoris.

No podem tirar coloms, doncs l'any que ens espera i els ajustos que ens imposa l'espoli fiscal el faran més social que mai. Però mirem amb optimisme i esperança que més que mai, el procés endegat justifica la fi per la que es va iniciar, doncs les competències per resoldre el problema de l'atur son a Madrid i ens calen, perquè ells no ho resoldran, i també, que l'argumentari els comença a flaquejar, especialment, a la Presidenta de Castella la Manxa, Maria Dolores de Cospedal, que amb una taxa del 30 % d'atur, ha destruït més ocupació que el que ells anomenen "deriva independentista catalana".