Que han de cobrar els càrrecs públics ? Sobre el debat de les retribucions

Amb la constitució dels nous Ajuntaments i els canvis de responsabilitats que han portat associats, s’ha reobert el debat, sempre latent, sobre quines han de ser les retribucions dels càrrecs públics. Sobre quina és la compensació que tant alta i noble responsabilitat com és ser representant del poble ha de tenir.
Hi ha opinions de tots tipus i per tots els gustos. Hi ha qui diu que hauria de ser gratuïta la dedicació. Però aquest argument el podem combatre ràpid; de ser així, només els rics podrien fer política (o només aquells que representen el poder econòmic, que algun en coneixem). Hi ha qui diu que ha de ser alta, per fer un efecte crida a professionals que puguin desplegar el seu talent en la millora d’allò públic, en la seva eficiència, en la seva organització.
Convindria primer discernir que no parlem de les persones treballadores públiques, de les que tenen la seva professió en el camp de la gestió pública en totes les seves vessants. Això haurà de ser debat d’un altre apunt. Parlem doncs de la retribució dels càrrecs electes, i per tant, polítics, o bé, els que es situen per designació política en llocs de responsabilitat i que podríem anomenar com poli-tècnics. És en aquest espai, i en especial quan assumeixen responsabilitats de govern, i per tant, executives, que s’obre el debat del que és correcte i del que no ho és.
I s’obre el debat, perquè s’assimila la retribució i els dogmes que s’han construït al seu voltant, com una identificació ideològica. Per simplificar-ho, que és molt d’esquerres i de la nova política reduir sistemàticament les retribucions per l’exercici d’aquestes responsabilitats. Com ha pot ser el cas de Barcelona.
Convindria recordar quins han estat els grans debats del progressisme europeu els darrers anys per entomar aquesta qüestió; la dels salaris. Els darrers anys des de l’esquerra (tota) s’ha qüestionat l’austeritat i l’austericidi a Europa, i no només en inversions en polítiques socials, sinó que també en la davallada en drets socials i salaris. Especialment important aquesta qüestió a Espanya, on som en plena era del precariat laboral i de les desigualtats. Hem associat durant anys que les baixades de salaris provocaven un empobriment de les classes populars sense precedents.
I en aquest escenari no es pot amagar que una important reducció de salaris dels càrrecs de màxima responsabilitat dels nostres consistoris o governs, provoca, per l’efecte mimètic, una reducció en cadena i en cascada de les retribucions de la resta de persones. Condiciona la negociació de retribucions al sector públic d’aquell espai, i genera el permanent dubte sobre qui ha de cobrar què i qui pot cobrar més que qui. Les organitzacions son jeràrquiques, i les retribucions, mal ens pesi, també. Inevitable i lògic.
Per tant, per una banda, l’austeritat en excés de les retribucions dels càrrecs provoca un efecte no desitjat en les de la resta de membres del consistori, i seria per tant, un resultat contradictori amb els postulats de l’esquerra europea, espanyola i catalana. Per altra banda, amb la retribució hi ha un conjunt de valors que no es poden menystenir i que son tant d’esquerres com republicans; el mèrit, el reconeixement i per descomptat, la justícia. El valor de la justícia que té diferents accepcions. Per uns, pot ser el dret a què tothom rebi exactament el mateix. Però per altres, i tant d’esquerres com els anteriors, a que tothom tingui allò que justament mereixi dins d’uns paràmetres d’equitat.
Som a l’era de les desigualtats, i caldrà predicar amb l’exemple, però les desigualtats no es ponderen suprimint els valors del mèrit i del valor intrínsec a determinades posicions a les que s’accedeix per raó de la democràcia.
Les desigualtats es combaten, per exemple, fomentant límits a les retribucions entre els que més cobren i els que menys, a la diferència. Posant límit a la desigualtat màxima que som capaços d’assumir. Per exemple, com el debat obert a Suïssa del 1-12. Ningú pot cobrar més de dotze vegades del qui menys cobri en una organització o institució. Podeu fer números de què significaria això en el cas, per exemple de Barcelona i a partir del Salari Mínim interprofessional, que per altra banda, des d’ERC havíem proposat de dignificar en paràmetres de situar-lo al llindar de la pobresa laboral.
És evident que a l’època en què la política ha perdut credibilitat no es poden permetre determinades retribucions que son, a ulls de molts, exagerades (com era la de l’Alcalde de Barcelona probablement). Però això, té paràmetres de raonabilitat, i situar determinades compensacions per sota del que seria raonable, converteix el debat en una demagògia que podríem estalviar. Salaris ponderats, limitats, però sobretot, dignes i raonables per no desprestigiar el valor de les coses.
A aquells que us toqui afrontar aquest debat, tingueu present que les retribucions doncs, no s’han d’abaixar només per ser més d’esquerres que el del vostre costat. Feu-ho si el vostre municipi ho necessita. O dit d’altra forma, rebaixar salaris dependrà del poble on sou, de la situació econòmica del vostre municipi, de les retribucions que hi havia amb anterioritat, del salari més baix que hi ha al consistori, del nivell d’activitat o hores de dedicació que hi tindreu. I si voleu posar-hi sentit comú, jugueu a la regla de tres de les desigualtats per limitar el salari màxim que es podrà percebre (1-10, 1-12, 1-6...).

Un nou país, un país actiu. Lluita contra el rellotge

Després de l’acord assolit per a la revitalització del Procés català entre Mas y Junqueras, el President a la roda de premsa posterior es va – i ens va – imposar deures pels propers mesos. D’entre els que considero més rellevants hi ha el d’avançar amb les Estructures d’Estat imprescindibles per poder exercir com a país emancipat just l’endemà del dia D (o dia de la DUI, o el que digui el full de ruta). I dins d’aquestes, interessen especialment aquelles que apunten a la preservació de l’ Estat més social, és a dir, aquelles que garanteixen una distribució de riquesa, rendes i oportunitats entre la seva ciutadania.

Va citar el SOC, la Formació Professional i l’Agència Catalana de la Seguretat Social (o de la Protecció Social). De fet, les dues primeres, ja tenen sengles lleis en tramitació al Parlament de Catalunya, essent força avançades en la tramitació. No obstant, són dues lleis pensades amb lògica autonomista, i que ara, en el seu tràmit parlamentari posterior a l’acord per a la veritable transició, ha de quedar abastament superat si ens creiem que som en temps de construcció del nou país. I ha de quedar superat perquè hem de dotar-les de l’ambició pròpia que tindria un país. Un país que en termes de capacitat de construir el seu benestar i el seu mercat de treball no és tant petit com podria sembla a priori. Els independentistes sempre hem defensat que si a la Unió Europea mercats més petits que el català tenien competències i recursos propis, la lògica diferenciada que té el català respecte de l’espanyol justificava de sobres la necessitat de donar-li caràcter – i sobirania pròpia -.

Arribats al punt de construir el nostre mercat de treball, i de pensar com han de ser les nostres estructures, és raonable defensar que les persones tinguin garantit el dret subjectiu a l’ocupabilitat, i a tenir possibilitats d’accés al mercat de treball per dotar-se dels recursos – salaris o ingressos - per garantir-se una vida digna. Un dret subjectiu que no és aliè – com mai ha de ser en un estat de benestar – a una obligació inalienable també; a la ocupabilitat. Drets i deures propis de tota la ciutadania que fan sostenible qualsevol projecte d’estat social ambiciós. El dret al treball, a una feina digna, passa per remoure les desigualtats d’arrel. I les desigualtats en matèria de desocupació els darrers anys passen, per exemple, per lluitar aferrissadament en fer ocupables a milers de persones que mai més treballaran en allò que havien fet durant tota la seva vida. Ocupabilitat o garanties de poder transitar a un mercat de treball diferent.

La Llei del SOC, que hauria de ser del SSOC, haurà de dibuixar el Sistema d’Ocupació de Catalunya (el model, el pacte de tots per a una economia sostenible, les eines transversals per fer-ho possible, etc) i el Servei d’Ocupació de Catalunya (l’ens administratiu que ho preservi). El Servei d’Ocupació que haurà de garantir l’efectivitat de les polítiques, amb una cartera de serveis pels usuaris que els generà els drets propis del dret subjectiu i el deure a l’ús amb la finalitat primordial del Sistema. I quan pensem en aquesta veritable Estructura d’Estat, en termes de nou país i de transició nacional, no en podem menystenir que cal pensar com s’hi articularan les polítiques passives, és a dir, les prestacions, ajuts i subvencions per a la situació d’atur involuntari. Aquí cal enllaçar-hi l’Agència Catalana de la Seguretat Social i el seu catàleg de prestacions. L’atur i polítiques passives (catàleg de prestacions) depenen, de forma separada, en l’esquema espanyol, del Sistema de Seguretat Social. Sense definir com serà la nostra Seguretat Social - estructura i catàleg - i com afrontarem el dilema de reduir polítiques passives per engrandir les actives (com fan els països competitius), no es pot afrontar amb massa claredat com han de ser els nostres Sistema i Servei d’ocupació; els del nou país que apunta a la competitivitat i sostenibilitat econòmica i social.

I en aquest aspecte convé una reflexió. Les prestacions d’atur i subsidis, no són una bossa d’estalvi que hom ha generat individualment mentre treballava per si en un moment determinat ens plau poder deixar de treballar. L’atur, com tota prestació d’un sistema públic de pensions de repartiment, és un ajut per una situació extraordinària de necessitat, per una contingència real per algú. Com de fet esdevé en els milers i milers de persones que han perdut la feina i tant els costa recuperar-la. Les prestacions d’atur, per tant, haurien de ser considerades com prestacions transitòries per aquells que malauradament no poden treballar tot i que voldrien fer-ho. Aquesta reflexió és important per al disseny del nostre sistema d’ocupació i del servei. No és el mateix integrar el concepte de transitorietat de les prestacions com a eina per a ajudar a les persones a convertir-se en actives, junt amb el conjunt d’instruments i cartera de serveis de les oficines d’ocupació, que no fer-ho. No és mateix segregar l’estructura assistencial que protegeix els aturats que integrar-la d’arrel a tot el sistema i on el orientadors tinguin, entre la seva cartera, les prestacions i subsidis com a una eina més.

La necessària transició de la despesa pública de polítiques de subsidi cap a polítiques reals d’integració passa per reduir l’atur i la generació de llocs de treball, però també, per la integració en un sol servei ambdues polítiques. Transició que ha de comportar reduir la despesa general en prestacions d’atur millorant la inversió general en polítiques per a que les persones siguin ocupables i trobin feina més ràpidament. I això no entra en contradicció amb la millora de les prestacions i subsidis, que no són especialment generosos, si bé son millors que a d’altres països on les persones troben feina ràpidament. Parlem doncs de la lluita per invertir en la reducció del temps en que les persones són excloses del mercat de treball.

I deixo anar una màxima que oberta a la discussió. La veritable lluita contra l’atur i la pobresa no és (només) la de la millora de les prestacions i subsidis. És la lluita contra rellotge del temps en què les persones son excloses del mercat de treball i de fer créixer la seva capacitat per fer-se ocupables. La lluita és contra rellotge perquè un axioma de l’actual mercat de treball és que a cada segon que passem sense feina augmenta un segon les dificultats de trobar-ne.