dijous, 2 de juliol del 2015

Que han de cobrar els càrrecs públics ? Sobre el debat de les retribucions

Amb la constitució dels nous Ajuntaments i els canvis de responsabilitats que han portat associats, s’ha reobert el debat, sempre latent, sobre quines han de ser les retribucions dels càrrecs públics. Sobre quina és la compensació que tant alta i noble responsabilitat com és ser representant del poble ha de tenir.
Hi ha opinions de tots tipus i per tots els gustos. Hi ha qui diu que hauria de ser gratuïta la dedicació. Però aquest argument el podem combatre ràpid; de ser així, només els rics podrien fer política (o només aquells que representen el poder econòmic, que algun en coneixem). Hi ha qui diu que ha de ser alta, per fer un efecte crida a professionals que puguin desplegar el seu talent en la millora d’allò públic, en la seva eficiència, en la seva organització.
Convindria primer discernir que no parlem de les persones treballadores públiques, de les que tenen la seva professió en el camp de la gestió pública en totes les seves vessants. Això haurà de ser debat d’un altre apunt. Parlem doncs de la retribució dels càrrecs electes, i per tant, polítics, o bé, els que es situen per designació política en llocs de responsabilitat i que podríem anomenar com poli-tècnics. És en aquest espai, i en especial quan assumeixen responsabilitats de govern, i per tant, executives, que s’obre el debat del que és correcte i del que no ho és.
I s’obre el debat, perquè s’assimila la retribució i els dogmes que s’han construït al seu voltant, com una identificació ideològica. Per simplificar-ho, que és molt d’esquerres i de la nova política reduir sistemàticament les retribucions per l’exercici d’aquestes responsabilitats. Com ha pot ser el cas de Barcelona.
Convindria recordar quins han estat els grans debats del progressisme europeu els darrers anys per entomar aquesta qüestió; la dels salaris. Els darrers anys des de l’esquerra (tota) s’ha qüestionat l’austeritat i l’austericidi a Europa, i no només en inversions en polítiques socials, sinó que també en la davallada en drets socials i salaris. Especialment important aquesta qüestió a Espanya, on som en plena era del precariat laboral i de les desigualtats. Hem associat durant anys que les baixades de salaris provocaven un empobriment de les classes populars sense precedents.
I en aquest escenari no es pot amagar que una important reducció de salaris dels càrrecs de màxima responsabilitat dels nostres consistoris o governs, provoca, per l’efecte mimètic, una reducció en cadena i en cascada de les retribucions de la resta de persones. Condiciona la negociació de retribucions al sector públic d’aquell espai, i genera el permanent dubte sobre qui ha de cobrar què i qui pot cobrar més que qui. Les organitzacions son jeràrquiques, i les retribucions, mal ens pesi, també. Inevitable i lògic.
Per tant, per una banda, l’austeritat en excés de les retribucions dels càrrecs provoca un efecte no desitjat en les de la resta de membres del consistori, i seria per tant, un resultat contradictori amb els postulats de l’esquerra europea, espanyola i catalana. Per altra banda, amb la retribució hi ha un conjunt de valors que no es poden menystenir i que son tant d’esquerres com republicans; el mèrit, el reconeixement i per descomptat, la justícia. El valor de la justícia que té diferents accepcions. Per uns, pot ser el dret a què tothom rebi exactament el mateix. Però per altres, i tant d’esquerres com els anteriors, a que tothom tingui allò que justament mereixi dins d’uns paràmetres d’equitat.
Som a l’era de les desigualtats, i caldrà predicar amb l’exemple, però les desigualtats no es ponderen suprimint els valors del mèrit i del valor intrínsec a determinades posicions a les que s’accedeix per raó de la democràcia.
Les desigualtats es combaten, per exemple, fomentant límits a les retribucions entre els que més cobren i els que menys, a la diferència. Posant límit a la desigualtat màxima que som capaços d’assumir. Per exemple, com el debat obert a Suïssa del 1-12. Ningú pot cobrar més de dotze vegades del qui menys cobri en una organització o institució. Podeu fer números de què significaria això en el cas, per exemple de Barcelona i a partir del Salari Mínim interprofessional, que per altra banda, des d’ERC havíem proposat de dignificar en paràmetres de situar-lo al llindar de la pobresa laboral.
És evident que a l’època en què la política ha perdut credibilitat no es poden permetre determinades retribucions que son, a ulls de molts, exagerades (com era la de l’Alcalde de Barcelona probablement). Però això, té paràmetres de raonabilitat, i situar determinades compensacions per sota del que seria raonable, converteix el debat en una demagògia que podríem estalviar. Salaris ponderats, limitats, però sobretot, dignes i raonables per no desprestigiar el valor de les coses.
A aquells que us toqui afrontar aquest debat, tingueu present que les retribucions doncs, no s’han d’abaixar només per ser més d’esquerres que el del vostre costat. Feu-ho si el vostre municipi ho necessita. O dit d’altra forma, rebaixar salaris dependrà del poble on sou, de la situació econòmica del vostre municipi, de les retribucions que hi havia amb anterioritat, del salari més baix que hi ha al consistori, del nivell d’activitat o hores de dedicació que hi tindreu. I si voleu posar-hi sentit comú, jugueu a la regla de tres de les desigualtats per limitar el salari màxim que es podrà percebre (1-10, 1-12, 1-6...).

Cercar en aquest blog